Jo he vist jugar el Girona a Vistalegre. Comprenc que una afirmació així m'ingressa de ple dret entre els dinousaures, com si algú explica que ha vist jugar el Barça a Les Corts, amb en Kubala, en César i, jo què sé, en Mariano Martín. Suposo que el vaig veure diverses vegades, però només en recordo una, jo era molt petit. Nonono, a veure si ho dic millor: només recordo una imatge, un fragment. Menys encara, un instant: em trobava amb el meu pare darrere d'una porteria, a prop de la gespa, i un extrem del Girona va córrer la banda fins arribar a una pilota impossible... a favor del Girona. No seria tan impossible, perquè hi va arribar i va centrar. Això és tot. Ni sé qui era el rival, ni el nom del jugador, ni el resultat, ni tan sols si aquella centrada va ser bona o va ser una pedrada. Recordo només el meu pare dient amb admiració: «veus, un altre hauria deixat sortir la pilota a fora».

Mig segle després, el Girona pot pujar a primera, jo soc el pare i l'Ernest és el fill. En lloc de al camp, anem als Fogons, un bar de llatins, que el nen ha d'imbuir-se del mestissatge. Té set anys. Pare responsable, li pregunto si està nerviós. Ni parla, només mou el cap afirmativament. I això que falta mitja hora per començar el partit. De banda sonora, en lloc de la locució del partit, «Merengues latinos», coi de Real Madrid. En pantalla veig en Geli, president del Girona. Al seu costat, Puigdemont i Forcadell. No ballen. Fan cara d'estar imputats.

Comença el partit i als cinc minuts algú del bar ja fa el veredicte.

- Això està pactat.

Realment el que es veu sobre el terreny de joc sembla un partit de veterans -avui es diuen Legends- després d'una copiosa arrossada. Res a dir, d'això es tracta

- Estàs nerviós, Ernest?

No respon, m'agafa la mà i me la posa a sobre del seu cor. Pumpumpumpum.

Tranquil, Ernest. Al minut 10, un jugador del Saragossa, Lanza de cognom, fa el primer xut a porta. A porta és un dir, dispara tan allunyat que, més que un xut, és una declaració de bones intencions, un pacte de no agressió, un Tranquimazin injectat en vena a tots els seguidors gironins, un crit que diu: amigos para siempe. Més tard algú del Girona envia sense voler una pilota a l'àrea. Sandaza, el davanter centre, la mira passar com qui veu ploure. Tot bé.

- Més tranquil, Ernest?

Mou el cap negativament sense apartar els ulls, esbatanats, de la pantalla.

Mitja part. El balanç es pot resumir en: cap xut a porta, cap còrner ni cap ganes de fer-ho per part de cap dels 22 jugadors. Pablo Machín és l'únic que intenta dissimular i de tant en tant fa veure, a la banda, que es desespera per la impotència dels seus jugadors. Angelet.

La segona part és la continuació del festival de l'amistat. Un només espera el final per veure si, per una vegada, els jugadors fan cas del crit «que se besen» -sempre en castellà- i es petonegen en acabar. No és així, però poc falta. I què? Al final, aquella pilota centrada per qui sap qui, a Vistalegre, ha acabat en gol. L'Ernest canta. Juraria que els ull humits.