Hauria estat més maco fer-ho amb una victòria. Amb una ratxa espectacular de resultats. Fent pujada, anant de menys a més, ballant cada rival. Però no ha estat així. El Girona ha posat el punt i final a la temporada perdent, immers en una irregular dinàmica i lluny del seu millor moment. Però amb 70 punts n´hi ha hagut prou per pujar a Primera i això és el que realment importa. D´aquí a uns quants dies, setmanes i mesos, gairebé ningú recordarà el 2-1 d´ahir a Còrdova. Tampoc cal. A la retina de tothom quedaran els grans partits d´aquest curs i també la festa que ha viscut la ciutat els últims dies. Si es va jugar al Nuevo Arcángel era perquè tocava; ni uns i altres hi tenien gaire a dir, només buscar una victòria per acomiadar el campionat de la millor manera possible. Va semblar a prop amb el golàs de Felipe, però es va escapar amb les dianes de Piovaccari i Caballero. Al final, derrota. Però de les que no fan mal.

Que difícil deu ser plantar-se a Còrdova, un dissabte al vespre sota més d´una trentena de graus, i rendir com si d´un partit important es tractés. Per a un Girona que s´ha passat tota la setmana encadenant celebracions i encara amb la ressaca de l´ascens a Primera a sobre, era impossible. Sí, Machín no va treure el seu onze de gala. És cert, l´equip no va carburar com en els seus millors moments. Però del que qualsevol es podia imaginar al que finalment va ser, l´escenari va distar, i bastant. Si més no, de bon començament. Pocs retocs d´inici, amb Cámara i Felipe d´entrada com a novetats més destacades. La resta, futbolistes que han anat jugant al llarg de la temporada. I a l´hora de jugar, més intensitat fins i tot de la previsible. Per part de tots dos equips. Perquè els andalusos, tot i estar ja salvats, van sortir a mossegar. També el Girona, atrevit, amb ganes de remenar-la i buscar el gol.

Sense el respecte, el temor i la prudència de fa set dies a Montilivi, on no hi va haver res de res durant els 90 minuts previs a l´esclat d´alegria per l´ascens, Còrdova i Girona van oferir uns primers 45 minuts distrets. Moguts. Poques ocasions clares, per no dir gairebé cap, però suficients arribades a una i altra àrea. René va atrapar una centrada perillosa de Javi Galán al minut 7 i aquest mateix, al 12, va xutar massa forçat al lateral de la xarxa. I Markovic va enviar la pilota per damunt del travesser amb el cap al 35. Van ser les accions més perilloses dels locals, que van tenir en la velocitat d´un Galán que va fer anar de corcoll la defensa, especialment Ramalho, la seva millor arma. A l´altra àrea, el nom propi va ser el de Felipe Sanchón. Inèdit gairebé durant tota la temporada, el davanter va ser sinònim de perill. Va inventar-se una vaselina des de tres quarts de camp al 23 que va sortir un pèl alta; i al 42, es va generar tot sol l´espai tot i acabar xutant massa creuat. Abans del quart d´hora, ho provava Aday sense sort i al 16, Alcalá rematava de cap a fora. El gol no arribava, però la declaració d´intencions hi era.

La punteria, el que havia faltat al llarg dels 45 primers minuts, va aparèixer a banda i banda a la represa. Primer, a les botes d´un inspirat Felipe, que es treia del barret una rematada subtil i amb paràbola al 49 que superava per dalt Razak. Cinc minuts més tard, l´àrbitre xiulava penal en una suposada falta de Granell sobre Alfaro dins l´àrea. Piovaccari no va fallar des dels onze metres. Més tard, ja amb Longo i Mojica frescos al damunt de la gespa, el Còrdova va capgirar el marcador en un ràpid contracop que va culminar Caballero amb un xut a l´escaire. Quedava temps per maquillar el marcador, però més a prop va estar d´arribar el tercer (Rodri va rematar al pal al minut 88) que no pas l´empat. Es va perdre, però els deures ja estaven fets.