Quan després de 87 anys d´història t´estrenes a Primera Divisió, arrencar un punt del Benito Villamarín després d'haver portat a la desesperació les més de 45.000 persones que hi havia al camp és per tirar coets.

Però quan això passa després d´haver fet un partit gairebé perfecte, després d´haver perdonat el 0-2 diversos cops, i quan has fet l'1-2 en l'afegit, havent-te refet del cop que ja era l'1-1 de Guardado a 5 minuts del final, resulta frustrant.

El gol de Portu va ser una explosió tan gran, quan l'equip ja donava l'empat per definitiu, que es va oblidar que els partits s´acaben quan xiula l´àrbitre, i no pas quan un vol. I al d'ahir li quedava encara una darrera acció. Desconnectats, Mojica, Juanpe i Muniesa no van poder frenar l´últim atac a la desesperada del Betis.

I entre Durmisi i Tello van fabricar un 2-2 èpic per als andalusos però de molt mal pair per als gironins. Malgrat encadenar ja cinc partits sense perdre i mantenir una interessant línia ascendent, valenta i decidida, de joc.

La bogeria final defineix un partit que va viure, sobretot en la primera part, en una muntanya russa de sensacions. «De pares a fills, d´avis a nets. Una passió anomenada Betis» es pot llegir amb lletres ben grosses al bell mig de la grada preferent del Villamarín.

I sí, allà, la passió porta l'afició de l'èxtasi a la depressió segons com bufi el vent, que en futbol vol dir, en funció de qui crea les ocasions o de qui té més la pilota. Era un bon moment per jugar al Villmarín. El Betis havia perdut l'alegria de principi de temporada i Quique Setién comença a ser qüestionat.

El públic va rebre l'equip amb xiulets i el va acomiadar també amb una monumental esbroncada al descans, just després que Portu fes el 0-1 aprofitant una cantada del central Tosca. Era el dia i no es va saber aprofitar.Tot de cara

Del Cerro Grande va determinar dos minuts d'afegit a la primera part i el Girona, que ja havia posat la por al cos a una afició del Betis encara escaldada pel 5-0 d'Eibar, els va aprofitar per fer encara més gran la depressió del Villamarín. En una jugada a la contra Borja García va enviar una pilota que el defensa local no va encertar a rebutjar cap a Portu i aquest, sol davant d'Adán, el va batre amb una exquisida vaselina.

Era la perfecta culminació d´una primera part on els de Machín van fregar un alt nivell, més enllà d'alguns problemes al mig del camp (quan no hi és, a Pere Pons se'l troba molt a faltar) i pels generats per Joaquín, Guardado i Durmisi per la banda dreta de la defensa gironina.

A banda del de Portu, hi va haver un altre nom propi per destacar en aquests primers 45 minuts: Bounou, que ja el dia de la Reial Societat havia salvat l'empat, es va fer immens en dos contracops locals, sobretot en un de Guardado superat per poc el quart d´hora de joc.

Havia sigut un primer temps jugat, com es deia abans, de poder a poder. El Girona va tenir uns bons 10 minuts inicials, culminats amb una primera ocasió clara de Portu després d'una assistència de Maffeo que Adán va poder rebutjar a córner amb el cos.

A continuació va ser el Betis qui va semblar prendre el control del partit. Sempre, això sí, més que pel seu futbol, per contraatacs generats en pèrdues del Girona o en algun desajust defensiu. Al mig del camp aTimor i a Granell els costava generar.

Pujats en aquesta muntanya russa, l'afició del Betis passava de llevant a ponent. Perquè aquells jugadors seus que eren pràcticament herois tornarien a rebre xiulets quan Stuani va enviar un remat de cap massa alt en una bona acció dels visitants. El Girona s'havia desempallegat dels millors moments bètics i volia tornar a manar en la recta final de la primera part. Des de la posessió de la pilota, movent-la amb criteri.

I així estàvem quan Portu va fer saltar la banca. Pràcticament en la darrera jugada del primer temps, el Girona va formar una bona acció d'atac, Borja García va intentar una arriscada passada per a l'ex-Albcete, i després de l'errada de Tosca, que no l'encerta a rebutjar, Portu, sol davant d'Adán, no va desaprofitar l'ocasió per situar el 0-1. L'esbroncada quan Del Cerro Grande va xiular el descans va ser monumental.

L'escenari no podia ser millor. Més de 45.000 ànimes indignades a la grada, un Betis fet un flam, i els dos centrals assenyalats i xiulats. Stuani va tenir el segon amb un remat sec des de fora l´àrea que Adán va poder enviar a córner. Machín, mentretant, movia la banqueta. Més aviat que mai. Timor, força desubicat, va deixar el seu lloc a Douglas Luiz. Tot semblava controlat. Amb mitja hora per davant, els xiulets continuaven a la grada cap els seus.

I aquí, ara que tothom es recorda de la bogeria final, és quan també el Girona va deixar escapar el partit no sentenciant amb el 0-2. D'ocasions en va tenir diverses, la més clara, una triple rematada d'Aday (2) i Maffeo que Adán va avortar com va poder.

S'entrava a la recta final i la ­desesperació anava en augment per als betics. Però en futbol no guanya sempre qui més s'ho mereix. Hi ha d'altres factors, l'èpica, els petits detalls... i a aquests al Girona se li van escapar. El primer avís que la cosa no seria fàcil el van donar Tello i Sanabria, que havíen sortit al camp en un intent a la desesperada de Setién per empatar, en una ocasió que en primera instància rebutja Bounou i en què el posterior remat surt massa alt.

A cinc minuts del final, galleda daigua freda: una falta de Granell sobre Sanabria, perillossíma, l'aprofita Guardado per fer l'1-1.

I encara no ho havíem vist tot. Machín va acabar esgarrapant alguns segons ja en l'afegit posant Aleix García per Borja. Quan semblava tot dat i beneït, una magnífica jugada per l´esquerre de Mojica acaba amb una centrada al segon pal on Portu, més murri que el seu defensa, guanya la partida i afusella Adán, marcant l'1-2. Bogeria a la banqueta gironina, clamor a la grada del Villamarín.

No hi havia d'haver hagut temps per a res més. Però n'hi va haver. Amb el temps de descompte ja complert Del Cerro Grande va permetre una última jugada.

I el Betis la va aprofitar per fer el 2-2 definitiu. Amb l'equip pensant en els tres punts que ja tenia pràcticament a la butxaca, Durmisi va connectar amb Tello després que Juanpe no pogués rebutjar la pilota de cap i l'exblaugrana va definir dins l´àrea sense que Muniesa ni Mojica ho poguessin evitar. Un punt èpic, per a uns, i agredolç, per als altres.