La situació és la següent. Montilivi, mitja tarda. En una estona toca entrenament del primer equip i els jugadors que van arribant. Van aparcant els seus cotxes i, com sempre, enfilen cap a l'entrada de l'estadi a peu. A tot això que Portu, un dels futbolistes de més renom de l'equip i, per números, una de les revelacions d'aquest any a Primera, que li toca buscar-se la vida per poder deixar el seu vehicle. Li és impossible accedir a l'aparcament habitual. No pot ni entrar. El motiu? Una munió d'aficionats s'hi concentren. Alguns, amb la bandera blanc-i-vermella. Com és lògic. Però no pas la majoria. Ahir, la història era una altra. Desenes d'hondurenys, fins arribar al centenar i mig, van decidir pujar fins a Montilivi, cosa que mai havien fet fins llavors. El motiu, l'arribada d'Anthony Choco Lozano. Una cara nova a Montilivi, un fitxatge més. Però tota una institució en un país, Hondures, on el futbol es considera pràcticament com una religió.

L'anunci de la seva incorporació, el dimarts al vespre, va córrer com la pólvora per les xarxes socials i mitjans locals, que van afanyar-se a fer-ne el pertinent ressò. Hores després, la nombrosa comunitat hondurenya que viu a terres gironines s'afanyava a muntar-ne alguna. La primera acció, citar-se a l'estadi. I així va ser. Ja hi eren abans d'hora, tot esperant l'entrada triomfal del seu heroi nacional. S'ho mirava Eloi Amagat, mentre caminava cap al camp. També Portu, després d'haver aparcat on havia pogut i d'haver accedit per una altra porta que no fos la central.

Era el preludi d'una tarda diferent. D'una presentació singular, que va escapar de la rutina habitual d'aquesta mena de procediments. Els tòpics van quedar-se a la sala de premsa; al camp i a la gespa, es va viure la festa com mai s'havia vist a Montilivi. Vestit de blanc-i-vermell, Lozano va fer les delícies dels seus. Un públic entregat, que té l'esperança que el davanter triomfi al Girona i a la Primera Divisió. El mateix desig del futbolista qui, als seus 24 anys, diu haver complert «un somni» i haver fet «un pas endavant» en la seva carrera esportiva. I això que enrere queda el Barça, on tan sols ha estat mitja temporada abans d'acceptar la proposta que Cárcel i companyia li van posar al damunt de la taula. «Content» per com ha anat tot, el jugador va arrencar el seu discurs agraint la «confiança» del president, directiva i també de Quique Cárcel, explicant que ja la temporada passada hi havia hagut «interès» per incorporar-lo, però que no ha estat fins ara que s'ha concretat tot plegat.

Va prometre «treball» i també molt de «sacrifiti», durant una llarga etapa que ara té per davant (fitxa fins al 30 de juny del 2022) en què espera «aprendre i sumar». També jugar, com és evident; i debutar a Primera. Però és conscient que, per fer-ho, li tocarà bregar amb homes com Stuani i Portu, que estan signant uns números espectaculars. «Estic segur que la competència em pot anar molt bé i que amb companys així aprendré molt», afegia, per acabar dient que deixar Can Barça i fitxar pel Girona ha estat «un pas endavant». Ho argumentava: «Tinc l'oportunitat de jugar a Primera i de fer-ho a l'equip revelació». I la cirereta. «Estar aquí és un somni fet realitat. Em fa molta il·lusió vestir aquesta samarreta i ho donaré tot. Estar aquí és molt interessant per a mi». També va mostrar-se feliç del suport i caliu de la seva gent. «Sempre és important això. Des que es va fer oficial el meu fitxatge que molta gent m'ha felicitat. Estic content d'haver pres aquesta decisió».

També hi va haver temps per alguna anècdota, tot recordant que Lozano i Portu van compartir vestidor al València Mestalla uns anys enrere. «Va ser de les primeres persones que em van ajudar quan vaig venir d'Hondures. És un bon nano i té un caràcter especial. Me n'alegro de veure que tot li va tan bé».