Diu la llegenda que el Girona, club humil per excel·lència i sense la història i el ressò social i mediàtic que tenen d'altres, estava predestinat a lluitar per no baixar. Mirar cap amunt, almenys no fa pas gaire temps, semblava una obscenitat. Fins i tot una mena de desafiament cap a l'ordre establert. Eren els temps de Segona A, en què Montilivi no feia patxoca fins la primavera; temporades en què els hiverns es feien durs i el patiment s'apoderava de la graderia, que somiava algun dia a poder viure en pau o, fins i tot, a somiar en cotes més elevades. Però des que es va tocar fons, a la primera meitat del 2014, fins ara, la transformació ha estat brutal. Ja no pel canvi de categoria, que també; sobretot pel fet que aquell equip que només feia que mirar el descens de reüll, ara s'ha acostumat a enfocar la perspectiva cap a una altra direcció. Ho vulgui més o menys, sigui o no l'objectiu, però així l'obliga la classificació de torn. Perquè va ser aquell 2014, ja amb Machín comandant la nau i en els primers capítols de la seva 'era', quan els gironins van trepitjar per última vegada les places del temut descens. Això ja no ha tornat a passar més. I això que s'han anat col·leccionant temporades. Sobretot a Segona, però també a Primera. És el Girona un equip que ha fet seva la rutina de mirar el perill des de la distància. I que duri.

No baixar és l'objectiu. L'únic. «Pensar ara en Europa seria un error», recordava Bernardo Espinosa aquesta mateixa setmana. Una frase que se li pot atribuir a Pablo Machín o a Quique Cárcel, dues personalitats més que han tirat pel dret cap a aquesta mateixa direcció. La classificació diu una altra cosa. Que el Girona està a 14 punts del descens i a només 2 de la sisena plaça, la que dona l'accés directe a la Lliga Europa. És igual; a Primera no val a badar i tenint el pressupost més petit de tota la categoria, a Montilivi el que es vol és no baixar i punt. De moment, les coses s'estan fent de meravella. Com aquests darrers últims anys. A Primera no s'ha trepitjat la zona de descens en tota la temporada, el mateix que va passar el curs anterior, i l'anterior? De l'últim cop ja en fa moltíssim. Concretant: han passat 3 anys, 8 mesos i 3 dies des que l'equip va ser capaç d'escapolir dels últims llocs de la classificació, els que l'enviaven directament cap a la Segona Divisió B. El dia clau, el 7 de juny del 2014. Era l'última jornada de la lliga 13/14. L'encetaven els gironins, amb Machín al capdavant, en dinovena posició. S'havia de pujar, almenys, un lloc per evitar el desastre. Els càlculs, habituals en aquestes altures del campionat, deien que s'havia de guanyar sí o sí el líder, el Deportivo de la Corunya, i esperar alguna relliscada d'un rival directe. Així va ser. Victòria contra els gallecs (3-1), que encara estaven celebrant el flamant ascens a Primera. I derrota del Reial Madrid Castella a Múrcia (1-0). Montilivi esclatava, el Girona se salvava i sortia del descens, deixant-lo només un punt per sota.

Ha plogut molt des de llavors. Han passat 1.344 dies, que es diu ràpid. Però mai més els blanc-i-vermells han tornat a les últimes posicions. Mai. A més, el coixí entremig sempre ha estat considerable al final del curs. Ara mateix és de 14 punts amb la temporada encara en dansa, però ha arribat a ser de 38, com al final de l'exercici 14/15, en què els gironins no van pujar de miracle pel fatídic gol del Lugo al darrer moment. A 19 es va quedar el descens per liquidar la temporada 15/16, mentre que un any enrere (16/17), eren 22 els punts de diferència quan la Lliga va abaixar la persiana.

Sorprenentment, i això que no entrava en les previsions a l'estiu, el Girona ha estat capaç a Primera de tenir més marge amb el descens que no pas el que va aconseguir en l'última campanya a Segona A en la seva particular lluita per pujar. Es volia sí o sí l'ascens directe, per la qual cosa calia estar molt atent al play-off. Durant un munt de jornades, l'equip va estar instal·lat a la segona plaça, tot seguint de prop on queia el tercer. La distància entre un lloc i altre va anar oscil·lant, però mai va arribar als 14 punts. Va arribar a tenir un coixí d'11 punts respecte al Cadis a la jornada 29, la diferència més gran. Una setmana més tard, gironins i gaditans es van veure les cares a Montilivi i el que hauria pogut significar un +14 (justament el marge que avui hi ha amb el descens), es va acabar traduint en un +8 perquè els visitants es van endur la victòria per 1-2. La pugna per pujar directe va acabar sent amb el Getafe, que es va anar acostant progressivament però sense cap opció, al final, d'atrapar els de Machín.