Després de convertir-se en el futbolista més jove a debutar i a anotar un gol a la Lliga Nacional de Futbol Professional d'Hondures sent jugador del Olimpia i de vestir les samarretes de l'Alcoià, Tenerife i dels filials del València i el Barcelona; a l'hivern el davanter de San Pedro Sula va complir el somni d'arribar a la Primera Divisió espanyola.

El Choco va signar llavors un contracte per quatre temporades i mitja amb el Girona, l'equip revelació d'aquesta temporada.

El passat 3 de març, Lozano es va estrenar com a golejador en la màxima categoria del futbol espanyol amb un gol al Vila-real (0-2 a l'Estadi de La Ceràmica).

Així, succeïa als tres únics futbolistes hondurenys que fins al moment havien aconseguit anotar un gol a Primera: José 'Coneja' Cardona (Elx i Atlètic de Madrid), Gilberto Yearwood (Elx i Valladolid) i José Roberto 'Macho' Figueroa (Múrcia), que el 1985 va anotar l'últim gol hondureny en la competició espanyola.

"Imagina't, fa 33 anys? Jo no havia nascut encara. Això és una cosa meravellosa. Arribar a ficar gol a Primera Divisió és espectacular", assegura en una entrevista amb EFE el '19' del conjunt blanc-i-vermell el mateix futbolista que va créixer "veient els resums de les millors jugades de Messi, Ronaldinho i Robinho".

El Choco compta ara amb el suport de tot un país que segueix molt de prop les seves evolucions i aspira a aportar el seu granet de sorra perquè "es doni a conèixer el talent i el potencial que hi ha a Hondures i perquè més endavant puguin venir més hondurenys a la lliga espanyola".

"Aquí el futbol és una bogeria, és l'esport majoritari i a la gent li encanta, però passa que, a nivell nacional encara no s'ha desenvolupat una estructura bona. A un li toca sortir d'aquí per poder avançar", lamenta, amb l'esperança que algun dia Hondures creï "una bona base de futbol que pugui servir per a competir-li a països més grans".

Després d'anotar el seu primer gol a Primera Divisió i de jugar en estadis com el Camp Nou o el Santiago Bernabéu, aconseguir classificar-se per a la Lliga Europa amb el Girona suposaria complir una altra gran meta per a la teva carrera, no?

El somni està aquí, latent. Però òbviament no serà gens fàcil, hem de lluitar i competir en tots els partits que queden; hem de ser conscients que cal seguir amb la humilitat que sempre ha caracteritzat a l'equip i que cal continuar treballant com s'ha fet fins ara. Mentre tinguem opcions barallarem per a aconseguir-ho perquè aquest equip es mereix alguna cosa més, es mereix alguna cosa bona. Estar fent tot això en el primer any a Primera Divisió té un mèrit enorme.

A nivell personal, com valora aquests primers mesos en el Girona?

També és bo començar així, a poc a poc. Amb la temporada que estan fent Cristhian Stuani i Portu és molt difícil entrar de titular. Jo intento aprendre d'ells dia a dia, igual que de l'Àlex Granell, de Borja García i de tota la gent que està jugant. Veient la qualitat que tenen, un ha d'observar i intentar aprendre dels companys. Per a mi, estar aquí és un orgull i un honor. Estic molt content.

Traslladem-nos als inicis. D'on ve el seu amor per aquest esport?

Jo vaig començar jugant al carrer, com la majoria dels futbolistes. Tinc un germà que, en aquest moment, estava en el Marathón, un equip de la Primera Divisió hondurenya, i que, com em veia jugar al carrer, potser va veure que tenia algun què i em va dir si volia anar a les categories inferiors d'aquell club. Vaig començar aquí, des de molt petit, i, a poc a poc, fixant-me en ell i en un oncle meu que també jugava a futbol, vaig anar creant aquesta passió.

Al cap d'un temps, el futbol ja ho era tot per a mi. No anava al col·legi; li deia a la meva mare que anava a l'escola, però me n'anava a jugar a futbol al carrer. Quan tornava em posava a fer tocs amb la pilota a casa i, quan acabava, em posava a veure un partit. Estava tot el dia amb el futbol, quan era petit tot era futbol per a mi. Tenia una passió increïble.

Amb tot, els inicis no van ser gens fàcils..

Els meus quatre germans i jo ens vam criar amb la meva mare. Encara que vivia fora de la ciutat durant la setmana pel treball, el meu pare també col·laborava en allò que podia i també va ser un suport molt gran, però va ser ella la que més va lluitar per tirar endavant a tota la família. Era infermera i, a vegades, havia de treballar tot el dia i tota la nit. Al principi va ser dur, perquè nosaltres sabíem tot el que ella havia de sacrificar-se, però al final, amb perseverança, ganes i il·lusió, un sempre pot tirar endavant. Poder estar avui aquí demostra que tot sacrifici té la seva recompensa i que tot ha valgut la pena.

Recorda quan va estrenar les seves primeres botes?

Al principi, quan jugava al carrer, jo tenia les meves sabatilles, però preferia jugar descalç. La meva mare feia el sacrifici i me les comprava, però jo no les volia embrutar, no les volia trencar. Me les treia i jugava descalç al carrer. És que, per a mi, aquelles botes significaven molt sacrifici i, a més, si les duia brutes a casa queia una ... Recordo amb molt afecte que les primeres sabatilles que vaig tenir me les va regalar el meu cunyat. Són records molt bonics que et queden per a tota la vida.

La perseverança, les ganes i la il·lusió que esmenta també van haver de jugar un paper clau per escapar de les bandes i del narcotràfic.

No és fàcil no caure en tot això, sobretot quan ets d'un barri molt humil en el que hi ha molts males influències. La veritat és que tinc molt bons records de la meva ciutat, però és cert que quan jo era petit estava començant el tema de les colles. I en el meu barri, la majoria dels amics i de la gent amb la qual vaig créixer... Alguns vam prendre un camí bo i d'altres se'n van anar pel que no era. De fet, alguns lamentablement van morir per ficar-se en aquestes coses. Tot això se't queda per sempre, com una lliçó per a la vida. Gràcies a Déu, un va prendre el camí correcte i vam poder sortir d'allà i escapar de tot allò. Estic molt orgullós de tots els qui ho han fet.

L'estiu del 2011, després de truncar-se un fitxatge pel Tottenham, recala al València. Sent tan jove, va ser dur deixar enrere Hondures per creuar l'oceà Atlàntic i establir-se a Espanya?

Al principi va ser molt dur, sobretot la primera vegada que vaig venir. El València va fer l'esforç per portar-me aquí, però quan vaig arribar no tenia exactament clar què era el que venia a fer. Va resultar que no era ni per al primer equip ni per al filial i em van dir que em cedirien a l'Alcoià, un equip de Segona A. Alcoi és una ciutat petita i els primers dos o tres mesos volia tornar a Hondures perquè no coneixia ningú. Hi havia molt bona gent en el club, però jo era molt més tímid i em costava fer amistats. Tenia 17 o 18 anys, era molt tancat i, per a mi, era tot nou. Un país nou, una cultura nova, un menjar al qual no estava acostumat? Em va costar molt adaptar-me.

El 2013, després d'una temporada a l'Alcoià i una altra en el filial del València, el conjunt che decideix no fer efectiva l'opció de compra i ha de tornar a Hondures.

Van ser uns moments difícils, perquè sentia que el meu somni de jugar a Europa s'havia quedat a mitges. No havien sortit les coses com esperava, però des que vaig saber que el València no executaria l'opció de compra em vaig dir: 'Em toca tornar a Hondures, però això no s'acabarà aquí. Seguiré treballant i si ja he sortit una vegada segur que puc tornar a fer-ho'. I així va ser; vaig tornar a Hondures, vaig fer dos anys espectaculars i, arran d'això, el Tenerife em va donar l'oportunitat.

Entre Segona Divisió i la Copa del Rei, va marcar 20 gols en 68 partits amb el Tenerife. Com diu, van ser dues temporades molt bones.

Els anys que vaig estar a Tenerife els vaig aprofitar i els vaig gaudir molt i, després, se'm va obrir la porta del Barça B. Tenia opcions de fitxar per equips de Primera, però jo volia provar-ho, volia saber el que era estar en el Barcelona perquè era un altre somni que tenia de petit. Són els equips que un veu des de petit i sempre tens la curiositat de saber com és per dins. Vaig tenir la possibilitat d'entrenar amb el primer equip, amb jugadors que són dels millors del món i als quals un admira com Leo Messi o Luis Suárez. Em sento orgullós d'haver pogut estar aquí.

Ara afronta el repte de jugar a Primera Divisió amb el Girona.

Aquí estic molt content. Estar a Primera Divisió és un somni fet realitat, sobretot en un equip amb un nivell de confiança increïble com és el Girona. Fa uns mesos, una persona em preguntava si venir del Barça B al Girona era un pas enrere i no és ni de bon tros així. Crec que és un pas de gegant cap endavant, perquè estar a Primera no ho fa qualsevol jugador i menys d'un país com Hondures, que encara és més complicat perquè allà encara no s'ha explotat el potencial futbolístic que hi ha.