Hi va haver una època, en això del futbol, en què quan un veterà parlava, el vestidor l'escoltava i obeïa. I fins i tot, si calia, li enllustrava les botes. Òscar Almendros, amb 18 anys, acabat de sortir del Blanes, tastava la Segona B en el Palamós post-Piterman que va acabar en desastre de la mà de Pere Luque. D'allà va passar a la FE Figueres i, tot seguit, al Cassà, on amb 21 anys hi va viure la primera gran alegria: un ascens de Primera Catalana a Tercera. Just celebrant-ho, va quedar impressionat pel que li va dir un company, Albert Guerrero, més gran. «Jo tinc cinc ascensos». «Cinc ascensos. Quina passada!, vaig pensar en aquell moment, i de seguida em vaig plantejar si el podria atrapar», recorda. I sí. El va atrapar. I no només això. L'ha superat. Amb escreix. Dissabte, a Sant Jaume de Llierca, amb la samarreta del Girona C, celebrava el setè. Amb 33 anys, qui sap si encara tindrà temps per afegir-ne algun altre a la seva col·lecció.

Almendros, d'Arbúcies, treballador en una empresa de carrosseries, s'ho ha passat molt bé jugant a futbol tot i no haver pogut arribar mai a ser professional. «On he gaudit més és a Primera Catalana. Allà es juga a futbol per jugar a futbol», apunta. Mitjapunta, autor de més de 100 gols en la seva carrera, l'ha encertat en la majoria de projectes on s'ha implicat, per guanyadors. De Cassà va marxar al Llagostera, i també va pujar de Primera Catalana a Tercera; i després al Vic, per fer el mateix camí, i de nou al Palamós, on encara el recorden com el jugador Facebook, després d'una campanya de micromecenatge a la xarxa social que va avalar el seu fitxatge a mitja temporada. L'èxit també el va tocar al Granollers. El sisè ascens va arribar amb el Llagostera B, de Segona a Primera Catalana, la mateixa trajectòria que ha viscut enguany amb el Girona C, on ha compartit vestidor amb d'altres veterans il·lustres com Toni Montero i Jaume Duran.

Ha tingut molts entrenadors, com Edu Vílchez («el millor amb diferència»), Domènec Torrent o Javi Salamero, i ha compartit vestidor amb encara més jugadors. El que no havia fet mai era jugar amb el Girona, ni com molts dels companys que ha tingut, en els equips de base. Ho va poder solucionar l'estiu passat. Buscant un equip per començar-se a foguejar com a entrenador, es va oferir a Albert Síria, el responsable del filial i del futbol base. I aquest no li va donar cap equip però li va oferir jugar amb el C a Segona Catalana, amb la idea de fer-lo pujar de categoria. Almendros llueix la samarreta blanc-i-vermella amb orgull, com el lema que hi publicita. «Soc jugador del Girona, que ara amb l'ascens a Primera és un boom. Si vaig vestit amb la samarreta per Arbúcies, els nens queden parats i em pregunten si hi jugo... i jo els dic que sí, però que no soc dels que surten per televisió», afirma, amb un somriure. Els que surten per la tele, ell els veu des de la grada de Montilivi, molt canviada des que en el seu únic partit allà, amb la samarreta del Palamós, hi va perdre 6-0 la temporada 2003/04.

Assegura que té corda, encara, que la família, la dona i la filla, són futboleres i gaudeixen anant-lo a veure jugar. De moment se centra en gaudir dels últims partits de la temporada amb el segon filial del Girona. A l'estiu ja pensarà on jugarà l'any que ve. El que té clar és que el que ha aconseguit fins ara no té res de senzill: «pujar set cops de categoria no és el més normal del món, i això ho repeteixo als joves perquè ho tinguin clar».