Hi va haver un temps en què a Montilivi els aficionats que hi ha anaven, una gent que mai s'hauria pensat que aquell mateix estadi el seu equip un dia seria capaç de guanyar-hi el Madrid, es delien per veure els gols del seu equip. Gols que no encaixava Keylor Navas, sinó el porter del Júpiter. Però, per aquella gent que anava a Montilivi, eren gols preciosos. Gols preciosos que s'havien de veure de ben a prop i, per això, no era gens estrany que els mateixos aficionats que havien seguit la primera meitat en un gol, rere la porteria visitant, a la segona fossin a l'altre costat. Volien veure davant seu com marcaven aquells davanters d'un Girona de Tercera Divisió. Sembla una història molt antiga, però no ho és tant. El Girona s'ha instal·lat a la Primera Divisió arribant des de baix i, per això, la gent de Montilivi és conscient que aquesta temporada han viscut, i gaudit, en primera persona d'una temporada històrica. Una temporada que s'havia de celebrar, perquè, en l'any de l'estrena a Primera Divisió, haver aconseguit salvar-se el mes d'abril i alimentar les opcions d'anar a Europa fins a tres jornades del final és un èxit brutal. I això no ho pot amagar ni les últimes quatre derrotes consecutives a Montilivi.

Ahir, la gent del Girona va anar a l'estadi amb ganes de festa. Tot va començar amb l'acte de reconeixement de l'afició com «la millor de la Lliga» amb Pepe Sierra, el clàssic president de la Penya Immortal, rebent el guardó al mig del camp acompanyat dels disset representants de les penyes oficials del club. Va continuar amb un partit on, per moments, va semblar haver-hi més intensitat a les grades que a la gespa. Ni Girona, ni València generaven gaire futbol i menys oportunitats de gol, però a Montilivi aviat es van veure intents de fer onades i els càntics no es varen deixar sentir al llarg dels 90 minuts.

El públic de Girona tenia clar que s'havia de reconèixer la temporada de l'equip, la temporada dels jugadors, la temporada de Pablo Machín i el seu cos tècnic, però, sobretot les temporades en plural d'Eloi Amagat. L'entrada del migcampista a 10 minuts del final per Borja va tornar a apujar els decibels a Montilivi en un moment que va servir de preludi a la festa final. En els darrers minuts del partit, bona part del públic de Montilivi va estar dret aplaudint un equip que, minuts més tard, ja sota una inoportuna pluja, va tornar a saltar al camp per rebre un darrer homenatge. Un a un, jugadors i tècnics van anar sortint, però, ahir més enllà de reconeixements era «el dia de l'Eloi» com va dir el seu amic Àlex Granell. El capità del Girona va agafar el micro per agrair l'afecte que sempre ha rebut de la gent de Girona després de veure un vídeo amb els seus millors moments al club i de rebre, de mans de Pere Pons i Àlex Granell, un quadre amb dues samarretes emmarcades: la seva primera amb el Girona (número 22, 2004) i l'última amb el 10 (2018).

La festa va continuar amb els jugadors donant la volta al camp, amb un passadís de la plantilla a Eloi i, també més tard, amb els concerts a la zona de la Copa, que, però, varen quedar deslluïts per una pluja que no va voler que la festa de la permanència acabés de brillar com es mereixia.