Ningú hauria de recordar que Eloi Amagat aquesta temporada només ha jugat dos partits. Perquè vist així podria ser un jugador de molt poca transcendència a l'equip. En canvi, del capità del Girona FC tothom hauria de saber que va aparèixer al primer equip fa catorze anys, quan ell encara no en tenia 20. Va ser en una temporada difícil en què l'equip, que militava a Segona B, havia estat forjat per mirar de pujar i va acabar baixant a Tercera.
L'Eloi s'hi va quedar per convertir-se ja en un jugador important, com ho demostren els 24 partits jugats aquella temporada, a les ordres de Domènec Torrent, i que va acabar amb un play-off d'ascens fallit davant l'Eldenc. Després d'això va emigrar, per tornar al cap d'uns anys i pujar l'equip a Segona A.
Però com que pel capità la trajectòria esportiva mai ha estat senzilla, el premi a l'esmentat ascens va tornar a ser fer les maletes per marxar quatre anys més. Llorca i Llagostera el varen acollir fins que la campanya 12/13 va tornar a Montilivi, d'on ja no se n'ha mogut. 24, 34, 30, 30 i 16 són els partits que Eloi ha jugat en tots aquest anys a Segona A. Registres que demostren de la seva importància a l'equip. En aquest cas dins del camp.
Però amb els pas dels anys, i sobretot amb els galons que donen l'edat i el braçalet de capità, l'Eloi s'ha convertit també en una peça indispensable al vestidor gironí. Fins i tot aquest any que no ha jugat. Sota el seu paraigües han crescut els seus amics Àlex Granell i Pere Pons, ha acoblat els jugadors nous que han arribat, ha donat l'empenta al company que ho ha necessitat i des de la seva vessant de capità, i malgrat la foto multicolor que hi ha hagut en el vestidor, ha fet que tothom anés en la mateixa direcció, sempre posant l'equip per davant dels interessos personals.
Com deia divendres el periodista i cap de premsa de la UE Olot Oriol Boix, en un dels seus ocurrents tuits, aquest ha estat Heroi Amagat. Perquè el més important no és que hagi disputat 190 partits amb la samarreta del Girona FC. Tampoc que sigui l'únic jugador que ha jugat a Tercera, Segona B, Segona A i Primera amb el club Montilivi. Fins i tot, el més important no és que en moments clau, com l'any de la permanència ja amb Machín a la banqueta, fos peça clau per al tècnic i que ell sabent-ho jugués diversos partits molt tocat físicament i sense fer cas als perills mèdics que això podia suposar. El més important és, precisament, tot això junt: jugar-se el físic pel club de la teva vida, jugar prop de 200 partits i fer-ho en totes les categories possibles. Només ho ha fet ell.
El gran capità, persona de mirada penetrant, veu aguda i discurs clar, se'n va deixant el seu equip a Primera. Un equip de molts herois amagats. Bounou hauria comptat per a pocs entrenadors de la categoria, en canvi ha acabat essent el porter fiable que necessitava l'equip. Maffeo, Mojica i Aday han explotat les seves armes per donar ales a unes bandes imprescindibles en el joc de Machín. Pons i Granell s'han convertit en dues perles seguides per mitja lliga. Portu i Borja en dos dels jugadors que més han preocupat els rivals. I Stuani ha viscut l'any de la seva vida, quan semblava que podia estar de tornada de tot. I això sense oblidar que Bernardo, Alcalá i Muniesa han tingut en Juanpe i Ramalho la competència que ningú es pensava per ocupar les tres places de central.
Com es pot comprovar aquest haurà estat un any amb la majoria de jugadors nous o amb molt poc recorregut a Primera, però que s'han guanyat el dret a jugar-hi i que han convertit el Girona FC en un dels equips revelació del campionat. Herois anònims que ja s'han fet un nom i que asseguren un bon futur a l'equip. I que dissabte varen acomiadar com calia el seu gran capità.
