«Encara ara, hi ha cops en què continuo marcant gols mentre dormo al llit»

Com li va al Miki Albert del present?

Fa ja uns quants anys que treballo al Barça, des que vaig deixar el Girona el 2011. Quan hi vaig arribar ho veia tot molt gros, però de mica en mica he anat aprenent. L'etapa a Montilivi em va servir per introduir-me en aquest món. Ara ja tinc força experiència. He viatjat, vist molt futbol i estudiat un munt de jugadors. Combino el mercat americà i sud-americà amb Europa. N'estic content. Veig moltes coses, però també viatges sol i trobes a faltar la família.

Li ha canviat gaire la vida?

Sí, bastant. Ara perquè ja fa temps que estic al Barça, m'hi trobo bé i ben considerat. Tot i que és una cosa que, ja de petit, em rondava pel cap. Sempre m'havia cridat l'atenció el PC Fútbol, el que deien els diaris dels jugadors? Pensava en, algun dia, treballar en una àrea esportiva. No pas entrenador, perquè no m'acaba d'agradar i crec que no hauria servit. També és cert que, després del que em va passar, no pensava en res d'això. L'únic que em venia al cap era 'Què faig amb la meva vida ara?'. La primera idea és que no volia sabere res del futbol. Li vaig agafar fàstic i i tot. Era impotència. Després vaig canviar el xip. Si això m'agrada, per què deixar-ho estar?

Un cop fort, aquell...

Sí. Però és que les coses passen perquè han de passar. Va ser una llàstima per a mi i per a la meva família. És una espina que sempre tindré clavada. Tenia 27 anys i venia de fer dues temporades molt maques. Ja estava a Segona A i tant de bo hagués arribat algun dia a Primera. Hi ha gent que pateix accidents o que li passen d'altres coses. A mi em va tocar això.

Encara li dona voltes a tot plegat?

Sí, està clar. Com he dit, sempre he tingut aquesta espina. Fins i tot hi ha vegades que marco gols al llit, que em recordo de partits, que hi somio. Jo mateix em dic deixa'm en pau, que ja no jugo!, però no hi ha res a fer. És una cosa que sempre m'acompanyarà. La part positiva és que d'altres companys, amb l'edat que tinc ara, deixen el futbol i s'han de buscar la vida. Jo ja la tinc encarrilada. La llàstima és que em va arribar al millor moment de la meva carrera. Estava amb molta confiança i la inèrcia era boníssima. Sempre em preguntaré què hauria estat de mi i fins a on hauria pogut arribar.

Com recorda el seu pas per Girona?

Va ser una etapa idíl·lica. També a Tercera, no només l'any de l'ascens a Segona A. Tot va canviar molt. Només calia veure com estava l'estadi, com era el vestidor, la poca gent que anava al camp, els problemes econòmics? A Segona B vam fer un equip per no patir. Però vam començar a guanyar, guanyar i guanyar. Va ser la recompensa a la lluita. Si m'arriben a dir, quan fitxo, que acabaria a Segona A, no m'ho hauria cregut. Venia del Gavà, de fer-ho bé i tenia propostes de Segona B. Però vaig acabar al Girona, a Tercera. Hi havia alguna cosa que em deia que allà m'hi trobaria bé. Ho vaig provar i vaig encertar.

Es queda amb algun gol del munt que va marcar en aquella etapa?

El més especial, i que em ve al cap en aquest moment, és el que li vaig fer al Barakaldo a Montilivi (en la primera eliminatòria de play-off, era l'1-0). Per la tensió del partit, perquè ho vèiem més a prop? Als davanters ens agraden aquesta mena de gols; ens motiva sentir-nos partícips veient porteria. Tant de bo hagués fet jo el gol d'en Migue! És que sempre volem ser els protagonistes. Som així?

Li ha sortit un dur competidor amb Stuani, encara que vostè va fer més gols que l'uruguaià?

Sí, encara que soc del parer que cada gol marcat a superior categoria s'hauria de comptar diferent. Tot i això, és un orgull per a mi estar als màxims, al capdamunt. Ell juga a Primera i jo no hi he arribat mai, també és veritat. El Girona sol tenir bon ull a l'hora de fitxar davanters que sembla que vagin cap avall. Els ressucita. Hi ajuda el club, la ciutat, el vestidor? La majoria dels que hi han passat, tot i que hi ha excepcions, han funcionat. En el meu cas, estic orgullós. En vaig fer una cinquantena. Estic satisfet pels gols i també pel treball. Agné em va ajudar molt a lluitar i córrer.

No sé si ha tingut l'oportunitat de deixar-se caure per Girona fa poc, però el club ha canviat moltíssim de la seva etapa. No troba?

Els segueixo, sempre que puc, però des de la distància. Fa un parell de mesos vaig estar a Girona per la revisió del cor i no havia vist el camp. Vaig passar-hi. I per televisió és una passada. No té res a veure amb el de la meva etapa. Montilivi ni el club. Amb el City al darrere tot s'ha estabilitzat; quan jo hi era, tot era un drama. I ja amb Delgado, allò era molt dur. Si hi ha gent coherent al darrere, molt millor.

Què li sembla l'aterratge del Girona a Primera?

Ha estat una temporada espectacular. Comptava que seria un any similar al que van estrenar-se a Segona A, en què la il·lusió pot amb qualsevol cosa. És un plus que sempre ajuda. Imaginava que competirien. El que no m'esperava és aquest rendiment i el joc en alguns partits. Me n'alegro pel club i per aquells jugadors que han vingut de baix. A més, l'afició ha estat entregada. El còctel ha estat boníssim. La dinàmica, positiva. I el míster, un salvador des que va arribar.

Quin futur augura a l'equip de cara a l'any vinent?

La prioritat és estabilitzar la categoria, consolidar-se i aguantar. La temporada vinent serà un gran repte. Si es consolida l'equip, ja es podrà dir que són, del tot, de Primera. A partir d'aquí, caldrà anar fent. Jo opino des de la distància i trobo que el millor seria continuar com fins ara. L'ajuda del City és perfecta, però no cal tornar-se bojos. Ni obsessionar-se en Europa ni fer fitxatges d'un perfil diferent i més agosarat. Si s'ha funcionat amb futbolistes que no es coneixen tant i que venen amb fam, doncs a seguir així.