Com a president i també com aficionat soc un privilegiat per haver pogut viure les millors temporades -fins avui- de la història del Girona FC. He estat testimoni directe de moments dramàtics i moments d'eufòria que ja formen part del patrimoni sentimental de tots nosaltres.

Permeteu-me, però, que d'entre tots ells em quedi amb dos instants, dues actituds. Per una banda el que tots els blanc-i-vermells no oblidarem mai: l'ascens a Primera Divisió i tota la riuada de sentiment que va generar. Recordar els milers de persones de totes les edats i condicions que omplien els carrers de la ciutat a la rua i a la festa posterior a La Copa encara m'emociona. El segon és una actitud; la persistència que ens va conduir a l'ascens. Després dels intents frustrats de pujar a Primera Divisió, de diversos cops durs, altres equip i altres aficions haurien baixat els braços i aixecat la bandera blanca de la rendició. El Girona no ho va fer. Ningú es va conformar i vam seguir insistint, convençuts que el premi que ens esperava era immens. I ho vam aconseguir, ho vau aconseguir...

El premi ha estat aquesta primera temporada a l'elit del futbol mundial. Si, tal com sona. Formem part d'una lliga integrada només per vint equips, amb alguns dels clubs més poderosos del món. Compartir espai amb ells i competir contra ells és un privilegi. Veure Montilivi ple de gom a gom, amb milers d'aficionats empenyent l'equip fins a la victòria no té preu i ens dona mil raons per continuar treballant i fent al Girona més gran.

Però per fer més passes endavant no hem de renunciar a la persistència a la que feia referència abans. El desafiament continua essent majúscul, més encara que les temporades anteriors.

No hem fet el cim, ja que en el món del futbol els cims no existeixen. Temporada rere temporada apareixen nous reptes que cal anar superant, situacions diferents que requereixen noves solucions. Ens hi acompanyeu?