Dijous, els Migue, Serra, Dorca, Matamala, Jito, Larios o Miki Albert que van aconseguir retornar el Girona al futbol professional mig segle després de l'últim cop es retrobaran en un dinar que aplegarà, també, els integrants de l'equip que va tastar la nova categoria, amb el primer golejador Jaume Duran al capdavant. No hi faltarà tampoc el líder d'aquell equip i l'home que va fer de guia dins i fora del camp al «millor grup» que ha entrenat mai cap a Segona A. Raül Agné, ara entrenador del Nei Mongol Zhongyou xinès destaca «la mentalitat» d'aquell equip. «Sabíem que pujaríem», recorda un Agné que ha quedat parat del rendiment del Girona a Primera.

Falten pocs dies perquè es compleixin deu anys de l'ascens a Segona A contra el Ceuta. Com ha canviat tot, oi?

Doncs sí. Semblava impensable que la història del Girona aquell dia evolucionés fins aquí. El club i la ciutat. Tothom ha tingut una gran progressió. Pujar a Segona A ja era impensable i això d'ara encara ho és més. Recordo que aquella temporada al començament no aspiràvem a l'ascens sinó que vam ser nosaltres els que ens ho vam anar creient. Vam ficar-nos líders a la 8a jornada i es van ajuntar un seguit de coses que ens va fer molt forts. Tots érem conscients al final que estàvem fets per pujar i que ho aconseguiríem, com així va ser.

Deia Migue fa poc que mai oblidarà el gol de l'ascens i que se'n recorda com si fos ara. Li passa el mateix a vostè?

El partit en sí, no el recordo gaire concretament. El gol és evident que sí. Tots estàvem convençuts que pujàvem. Aquell equip tenia una cosa molt bona: la mentalitat. No he entrenat més un grup amb aquella virtut. Gaudia d'una mentalitat molt forta i teníem clar que pujaríem. Aquells paios eren unes màquines. L'eliminatòria contra el Barakaldo va ser molt més dura que contra el Ceuta que, per ser l'última, va ser tenir més repercussió. Són sensacions que no sé gaire com explicar. Ens tocava pujar, n'estàvem convençuts i ens ho mereixíem.

Va ser la major alegria de la seva carrera?

N'he tingut moltes, d'alegries i decepcions, durant la meva carrera. Evidentment va ser un dels millors records perquè vam arrasar a la Lliga regular i aconseguir la fita històrica i pujar després de cinquanta anys. Tothom sabia, a més a més, que era pujar o adeu al club, que s'hauria enfonsat. Va ser una experiència que la recordo molt positivament.

Dijous es retrobarà amb aquell equip i amb el que es va reestrenar a Segona A. Hi deu haver gent que fa temps que no veu, oi?

A alguns els he anat veient però d'altres fa 10 anys que no. Em fa molta il·lusió de veure'ls. Segur que estic més en forma que alguns d'ells!

Li fa especial il·lusió de retrobar-se amb algun d'aquells jugadors?

A tots igual. Aquell grup em va fer ser el que soc. Em va fer un bon entrenador. Em va ensenyar molt i jo vaig aprendre molt d'ells. Els entrenadors i els col·lectius necessitem certes similituds per ser compatibles i nosaltres ho érem.

Aquell ascens va suposar un punt d'inflexió en la història del Girona. Considera que va ser un primer pas per a l'inici del boom que es viu ara?

Va ser un pas molt important. Segurament el pilar més important perquè no pots pujar a Primera si no ets a Segona A. Després els altres anys es va patir i es van aconseguir salvacions a l'últim moment. Hi va haver anys bons i anys de més patiment. El mèrit, però, és en la trajectòria del club. Amb tants anys consecutius a Segona A, al final sempre es té l'opció de poder pujar i més quan s'ha tingut tan a prop tants anys.

Ara tot són flors i violes amb el City i Pere Guardiola a la propietat. A la teva època, però, es va haver de barallar més d'un cop amb Josep Gusó per cobrar i va patir la deriva surrealista Josep Delgado.

Si hi ha dos entrenadors que podrien escriure un llibre de la història real, repeteixo, real del Girona som jo i Xavi Agustí. La real no és la d'ara. Tant de bo d'aquí a 30 anys la història real del Girona sigui l'actual, amb l'equip a Primera. Abans era molt diferent. Ens hi adaptàvem i ja està. No eren les millors condicions, no. Tot i això no hem d'oblidar que el president que va pujar el Girona va ser Josep Gusó. Em va fer enfadar però per mi ha estat el millor president que he tingut mai juntament amb Miguel Concepción, del Tenerife.

Delgado n'hi va fer alguna de grossa que pugui explicar?

Només puc parlar de quan torno del Recreativo el 2010. Tot va anar com una bassa d'oli. El primer any (2010-11) vam estar a prop de fer la promoció d'ascens però amb tot el que va passar després va ser un altre Delgado. M'estimo més no parlar-ne. Em quedo amb el Delgado de la primera etapa.

Té la sensació que li ha tocat viure èpoques desagraïdes i que no ha pogut gaudir tant com li hauria agradat del Girona?

Potser m'ha tocat passar pel purgatori. Vaig ser feliç tant de jugador com d'entrenador. Un privligiat, diria jo. Estic agraït a un club que és molt i molt important per a mi. Soc la persona més feliç de veure'l on és ara. Les circumstàncies de la meva època van ser les que van ser.

Les dues destitucions tornant d'Elx i de Huelva van ser els seus pitjors moments al capdavant del Girona?

La primera ja sabem el que va passar en Josep (Gusó) i jo. Només ell i jo ho sabem. La segona va ser fruit dels mals resultats i ho accepto. És l'únic cop que m'han destituït pels mals resultats i toca assumir-ho.

S'esperava la temporada que ha fet el Girona en l'estrena a Primera?

Quan un equip puja, porta una inèrcia al darrere. Això també ens va passar a nosaltres el 2008. Realment no m'esperava que fossin capaços de mantenir-la fins al final de curs. Considero que aquest Girona té similituds amb el nostre primer any a Segona A (08-09). Amb més qualitat i nivell, és clar, però per sobredetot té una mentalitat competitiva bestial. Per guanyar-lo ha calgut suar sang. Eren capaços d'estar 90 minuts competint i si el rival badava una mica ja havia llepat. Han estat molts durs de mentalitat i, també lògicament, amb petites dosis de qualitat. Tot plegat ha fet no que fossin la revelació de la temporada sinó un dels millors.

Hi ha hagut grans moments aquesta temporada. Amb quin es queda?

El que marca la temporada és el dia del Madrid. Per com es guanya i contra qui. Quan un equip és tan fort mentalment i tan competitiu i és capaç de guanyar el millor equip del món, és capaç de guanyar qualsevol. Va ser una victòria justa. El Girona ha estat capaç de competir contra grandíssims equips.

Era real somiar amb la Lliga Europa?

Oi tant. S'havia complert l'objectiu més important. Per molt modest que se sigui com a club, per què deixar de ser ambiciós? Es van generar expectatives però segur que ells estaven convençuts de fer-ho. Em sembla bé tenir l'ambició dins la realitat.

Té riscos estar en mans del Manchester City?

En futbol no es pot parlar mai de seguretat. I menys avui dia. Sí que és veritat que des del petit coneixement que en tinc, transmeten certa confiança. Del Girona se'n pot fer un altre Vila-real. És la impressió que en tinc des de fora. Ho reuneix tot, el club, la ciutat, el moment... Té tots els requisits per créixer i molt com a club. El més important, però, és consolidar-se a la categoria com es va fer a Segona A. Veig i percebo interessos en què les coses no es quedin aquí. Entenc que es deu voler fer un club humil però gran alhora.

El canvi de Machín per Eusebio és radical?

El Girona fitxa un gran entrenador. Personalment, em sembla molt bo i bona gent. És un home de club, coherent, amb una filosofia i una bona trajectòria. No crec tant amb el que es deixa al darrere. La vida continua; no hi ha volta de full. El més important és mantenir el nucli dur i a partir d'aquí no canviar gaire la manera de jugar. Tot i això, jo no crec gaire en els sistemes. Tampoc crec que Eusebio arribi i vulgui canviar-ho tot de dalt a baix.

Quin paper ha tingut Machín en tot plegat?

En Pablo es mereix que li facin un bust a l'entrada de Montilivi. És brutal els números i registres que ha tingut. Va arribar en circumstàncies fotudes i se'n va sortir. Després tot ha estat molt positiu. S'ha guanyat a pols que el vulgui un dels grans d'Espanya. Ha fet un pas que havia de fer i en el moment que tocava.

Tornat al boom que es viu pel Girona. Que es vegin més samarretes del Girona que del Barça i del Madrid a la ciutat era impensable a la seva època.

Del tot! I al 93 quan vaig arribar encara menys. A Figueres també se'n veuen. És l'equip de la demarcació que és a Primera i cal sumar-se a la causa. Fa poc vaig venir a Girona i vaig veure moltes samarretes i banderes als balcons. Tot plegat fa patxoca. Ha arribat en el moment oportú. Esperem que no sigui com el bàsquet, que va tenir un boom important i es va acabar. És important consolidar-se.

Té sostre aquest Girona?

Generar falses expectatives no és bo per a cap club. Només ho poden fer el Barça i el Madrid. Tan sols a través de consolidar-se s'aconseguiran èxits. Ara s'ha estat a prop d'Europa però el curs que ve no s'hi ha de pensar. Només s'ha de pensar a salvar-se i guanyar partits. No em semblaria coherent. És prou ambició estar a Primera molts anys.

Com li va per la Xina?

Ara s'ha aturat la lliga pel Mundial. És una experiència brutal, tot un altre món. Gairebé com tornar a començar. Estem en un equip justet que patirà per salvar-se. El que més m'ha sorprès és que els costa ser competitius; no entenen el joc. És un repte per a mi mirar que ho entenguin. Aquí la part principal del futbol és l'econòmica. Hi ha el nivell que hi ha i l'única manera de captar més qualitat és econòmicament.

Com és el seu dia a dia?

Visc en una residència allà mateix on hi ha l'estad i el camp d'entrenament. He signat un any de contracte, com sempre faig. Sempre arribava a clubs d'apagafocs i necessitava un canvi i volia una experiència a fora.

Va acabar una mica tip de futbol amb les seves sortides de Tenerife i Saragossa?

A Tenerife va anar bé. És el millor club on he estat i m'hi he sentit respectat i estimat. Vaig arribar en descens i allò era un volcà. Vam salvar-nos, vaig renovar i després per temes personals vaig decidir trencar el lligam. El Saragossa és un altre món, és un dels més importants d'Espanya. Vaig arribar-hi en una situació molt fotuda. Conec bé el club perquè hi vaig estar al planter. Quan vaig arribar-hi va coincidir que se'n va anar en Narcís (Julià). Llavors jo ja tenia els dies comptats. Hi havia una exigència molt gran i quan es va començar a parlar d'ascens, ja no tocaven de peus a terra. És un club especial per a mi. M'hauria agradat que pugessin. No se li ha perdut res a Segona Divisió A.

Es planteja tornar a entrenar a Espanya?

Sí. És clar que sí. Soc entrenador de futbol per sobre de tot. No som ni de Primera, ni de Segona ni de Tercera. Soc a la Xina i quan torni continuaré sent-ho. A més a més no em retiraré sense entrenar un filial. És una cosa que tinc pendent. Si torno i tinc ganes de treballar entrenaré on em cridin. De moment estic bé aquí.

Li agradaria tornar algun dia al Girona?

Ara mateix, qui diria que no? És un club que forma part de la meva vida i espero que si he de tornar no sigui per fer de bomber a apagar focs. Igual que no vaig dir que no al Saragossa, seria incapaç de dir mai que no al Girona. Ara mateix, però, ho veig molt lluny i a un altre nivell.