A Girona després de la festa dels vius celebrem la dels morts. Entre els vius i els altres no hi ha espai per a les mitges tintes, o un està viu i amb la panxa plena de panellets i de castanyes o està mort i enterrat en un nínxol del cementiri; o les seves cendres volen entre núvols de CO2. Els gironins som així de radicals, o tot o res, un no pot estar mig viu o mig mort, els funcionaris del padró municipal no ho accepten i els registradors de la propietat tampoc.
Els morts ens precedeixen en una filera infinita, per un camí sense destí i guarden silenci com un submarí amagat sota el gel. Mentre el temps es menja les ungles dels vius, els morts descansen per sempre. A causa d'aquesta falta de moviment i de soroll, els finats cauen sovint en l'oblit. Els vius altra feina tenim que suportar-los de cos present, el gremi dels difunts cada dia és més nombrós i ja no li podem dedicar l'atenció artesanal que s'hi tenia en el passat.
Abans els morts es morien per ordre d'escalafó i la defunció, igual que el naixement, se celebrava amb la taula guarnida i amb pollastre rostit. Ara, en canvi, els difunts es moren d'una manera més freda, endollats a una màquina que fa bip-bip i sense dir ni piu. Allò de les "darreres paraules" ha quedat com una cosa carrinclona del passat i les "darreres voluntats" ja es firmen molts anys abans quan se signa una hipoteca a quaranta anys vista amb el banc de la cantonada.
Avui en dia la festa dels difunts és poca cosa, només la celebren els que ja estan en llista d'espera al tanatori o els que tot just acaben d'enterrar algun familiar i volen comprovar que a la làpida no hi hagi cap falta d'ortografia. Els morts són cosa del passat i ara, malgrat la crisi, es cotitza més el present. Però, com en el conte de Les Mil i Una Nits, per molt que ara ens oblidem de la mort, vindrà el dia en què ella es recordarà de nosaltres.
