Agustí Calvet, més conegut amb el nom de ploma de Gaziel, fou un dels grans mestres del periodisme català. Va viure a París en el transcurs de dos estades abans de 1914 i després, com a corresponsal de guerra de La Vanguardia, durant la Primera Guerra Mundial. Ara, en edició de butxaca, s'ha editat un recull de les seves històries de París, sota el títol de L'exprés de França. Aquell exprés de la primera dècada del segle XX que tardava nou hores només per anar de Barcelona a la frontera.

Actualment, en aquesta època d'altes velocitats i de viatges low cost, sembla mentida que encara hi hagi gent com jo que vulgui anar a París en tren, sembla cosa del segle anterior. Però comptat i debatut no és cap bestiesa: puges a l'estació de Girona, t'estires en una llitera -que sempre es més còmode que un seient d'avió- i et lleves dotze hores després a París, a l'estació d'Austerlitz, a quatre passes de l'île de la Cité i en ple brogit de la ciutat viva.

París, malgrat la seva extensió, és una ciutat per ser caminada, per degustar-la pas a pas i amb el llibre de Gaziel a la bossa sembla com si et pugés a través de la medul·la una mena de complicitat secular, una escalfor que et fa aguantar les primeres fredorades de la tardor. Més enllà del mite i de la invasió turística, París ha conservat un encant indescriptible, ha sabut reinventar-se i a la vegada li ha quedat el regust ranci, però extremadament viu, de les ciutats amb carisma.

Gaziel, deia que, quan tornava de nou a París, acabava sempre recolzat en la fràgil barana del Pont des Arts, "només sentint i pensant". A París passen aquestes coses, la ciutat et vol, t'atrapa i et desitja, i per més que passi el temps hi tornes, de la manera que sigui, ara amb el Talgo, la propera ja ho veurem. París sempre està allà, sota un cel que sembla una làmina a l'aiguafort, t'espera i tu hi vas, amb un llibre sota la barretina i amb la il·lusió de la primera vegada.