Hi ha dites molt conegudes sobre la falta de memòria. Qui no té memòria ha de menjar cues de pansa, diu una de les més populars. Una altra diu que qui no té memòria ha de tenir cames. Aquí associem la facultat humana de la memòria a una necessitat que, de no disposar-la en determinats moments, n'haurem de patir les conseqüències. La memòria és una de les característiques de les funcions superiors que ens permeten progressar individualment, madurar, adquirir experiències i saber-les utilitzar en benefici propi i de la comunitat. Si el record és col·lectiu en diem memòria històrica si els fets a recordar formen part de les vivències i trajectòria conjunta que ens permet definir-nos qui som i per què ho som.
La memòria es transforma amb l'edat. Amb els anys la capacitat per recordar noms i dates de manera precisa tendeix a canviar des d'una capacitat més quantitativa a una de més qualitativa en la que es té més facilitat per recordar els aspectes més comprensius i no tan mecànic de les coses. Això és la vida i sort que la tenim en diferents calaixos segons la utilitat que li volem donar ja que no ho podríem recordar tot ni tot alhora. Hi ha la falta de memòria interessada i també aquella que és el resultat de cicles laborals, naturals, físics, que inevitablement apareixen de tant en tant. Són també els compromisos incomplerts i els canvis d'estratègia que tindrien interessos específics i amagats. Cal anar en compte en el que es diu perquè sovint hi ha qui te les recorda: els nens respecte els seus pares, els ciutadans respecte els polítics i un mateix contra els seus propis actes. I la memòria també és l'exercici de la coherència. Memòria és vida i també coherència. Així doncs, és l'exercici coherent de la vida. Proposo dos exemples.
La conciliació entre la vida familiar i laboral necessita de canvis en les estructures de producció econòmica perquè sigui efectiva. Les famílies amb fills en edat escolar han de tenir resoltes les mesures de conciliació si volen complir amb el seu deure d'educar-los apropiadament. Quan des d'àmbits complementaris de la societat productiva s'incentiva l'increment de les hores de treball per afrontar la crisi econòmica i la recessió que ens ve a sobre estem donant un missatge contrari a la conciliació. Quan ens comparem sovint amb altres països del nostre entorn europeu, i ens lamentem pels resultats, amb l'escala de valors, prioritats, composició social i economia diferents, en un conjunt de temes com educatius, econòmics i socials, oblidem que no partim ni estem en les mateixes condicions. Els costos que genera un canvi de model social, econòmic, laboral i cultural són molt alts i de llarg recorregut per ser abordats amb tanta lleugeresa. D'un any per l'altre hem perdut la referència de les coses i caiem una vegada i una altra en la incoherència dels plantejaments. La memòria és dèbil, afortunadament dirien alguns, però l'ús de la mateixa de manera freqüent allarga la supervivència en la capacitat d'adaptació que tenen les persones i els col·lectius. Però també i malauradament és la primera que es posa més de relleu quan falta. La coherència en les grans decisions és la manifestació d'aquella memòria que es demana a aquells que tenen responsabilitats en la presa de decisions que ens afecten a tots. Si com deia, la memòria és l'exercici coherent de la vida, en política la memòria és l'exercici coherent de les responsabilitats.
