En Jordi Artigal és un home alt, de celles ben poblades i de cabells tallats a l'estil de l'època, d'aquesta època. És el director de la nova biblioteca de Salt, però durant dos mesos és a París, concretament fent una estada en la biblioteca del Centre Georges Pompidou. Vam passejar amb ell durant una hora pels passadissos carregats de llibres i d'estudiants amb ordinador portàtil que habiten feliços entre aquells murs, com les aus de temporada en els aiguamolls de l'Empordà.

Els francesos, quan de cultura es tracta, sempre ens mullen el nas de saliva. L'any 1997 els arquitectes Piano i Rogers aixecaren en el barri de Les Halles un edifici innovador, d'estructura metàl·lica i pintat de colors vius, que allotjava en el seu ventre diàfan un centre cultural enorme i una biblioteca pública com no n'hi ha cap en la meva pobra, bruta, trista i dissortada pàtria. Ja em perdonaran la cita del poeta, però si no ens serveix per això, no serveix per a res.

En Jordi Artigal no en té prou d'estimar-se els llibres i els seus lectors, ell busca l'excel·lència. M'explicava que un dia els del Pompidou l'havien portat d'excursió a una biblioteca dels voltants de París, en un poble si fa no fa dels mateixos habitants que Salt. D'entrada no el va sorprendre veure que l'edifici era el doble que el seu, però el personal que atenia al públic multiplicava per cinc al de la pobra i salvatge biblioteca de la Coma-Cros. I en Jordi em deia, desaprovant: "Oh que cansat estic...".

Però és normal home!, a França la cultura és al capdamunt de les prioritats i aquí és un luxe excessiu. Aquí es programen les activitats culturals en funció de si juga el Barça o no! Com volen que els polítics es prenguin seriosament aquest tema, si quan es necessiten patrocinadors per a un acte cultural el primer que es va a buscar és a un fabricant de cerveses! La cultura només és cosa de quatre curts de vista, i si en volen més -apa vinga!- que se'n vagin nord enllà.