És un carrer de Girona en forma de mitja lluna, que va de l'edifici de correus fins a la plaça del mercat. El van traçar sobre els murs arranats de la ciutat heroica, una generació de gironins que volien trencar d'una vegada per totes amb el setge de les pedres i de la història. La Gran Via fou el resultat d'un anhel meritori, que avui en dia probablement estaria castigat penalment per la llei de salvaguarda del patrimoni, però això és una altra història.
Girona és una postal amb pocs contrastos, però la Gran Via és un carrer contrastat. A un costat i l'altre del que fou la muralla, s'han alçat edificis encara més alts, que xuclen la llum del que havia d'haver estat un carrer lluminós. Només la plaça de la Constitució l'ha deixat respirar una mica. El carrer queda absurdament tapiat per l'edifici del mercat municipal, que s'alça com a símbol monumental a la poca imaginació urbanística dels gironins.
Ara hi circulen automòbils rabiüts, ambulàncies udolants i motocicletes amb incontinència sonora. Només cal travessar l'avinguda per entrar o sortir de la ciutat vella, per entrar en els carrers recargolats de la ciutat sagrada o en els no menys recargolats de la ciutat nova i reconsagrada. Salvant totes les distàncies, aquest bulevard representa pels gironins el mateix que la Diagonal per la gent de Barcelona o el Camps Elisis pels parisencs.
Al bell mig del plànol de Girona, la Gran Via és el record permanent d'una època brillant en la qual els seus habitants van voler apuntar-se a la modernitat i no ho aconseguiren del tot. Malgrat tot, sota aquest cel de tardor, l'avinguda omple la ciutat amb el seu batec vital, mentre els gironins atrafegats anem amunt i avall amb el cap cot, com si volguéssim descobrir el secret insondable que les voreres amaguen gelosament en les seves entranyes.
