S'ha originat un bon enrenou a l'entorn de les barraques de Fires. Les intoxicacions etíliques formen part de la iniciació al món dels adults, com ho és també el tabac. Podeu veure en les entrades dels instituts com els més joves exhibeixen els seus aires d'independència amb una cigarreta a la mà. Tenen poc més de dotze anys i en general hi ha més noies que nois. Són ritus pels que passen tots el joves com també ho feien els de la nostra generació. És diferent el que plantegen els articulistes quan denuncien la manca de vigilància a les barraques i la ignorància dels pares que no se'n preocupen dels seus fills. Els pares, saben realment on paren els seus fills cada cop que surten de casa? La resposta majoritàriament seria un no. El control sobre els fills, quan aquest és desmesurat, provoca el rebuig dels joves, que és creuen que ja són adults i amb responsabilitat. Pares massa controladors xoquen reiteradament amb els fills i aquest fet repercuteix en llur educació. A redós de diferents intervencions sobre el tema, de l'alcaldessa Pagans, del president de l'Associació de veïns de Santa Eugènia i d'en Josep López de Lerma, a més d'altres cartes al director, només cal dir que tots tenen raó tot i partint de posicions ben diverses. És clar, que dir això no ens ajuda a trobar la solució del problema. I és que els fets denunciats no són el problema, només són els símptomes, i per tant segons aquest plantejament els fets no tenen solució.
En primer lloc hem de separar els dos aspectes presents en el debat. El que fa referència al consum excessiu d'alcohol a les barraques en primer lloc i al control o seguiment de les mesures legals vigents que corresponen en primera instància educativa als pares i en segona als que venen les begudes que tenen per objectiu fer calaix. Respecte al primer aspecte el consum dels joves segueix unes normes pròpies amb mecanismes singulars i molt diferents als dels adults. Aplicar el principi de la força és complicar encara més les coses. L'enfrontament al principi d'autoritat i a les normes socials creades pels grans són característiques del comportament adolescent i formen part de l' aprenentatge necessari per esdevenir un adult responsable. És alhora també la confrontació entre el grup i de les convencions socials del grup d'iguals. No hi ha una solució a curt termini. Voler-ho evitar forma part de la utopia social en la que una societat millor és possible. I ho és. Altra cosa és replantejar-se el format de les barraques, el de les Fires i el de les activitats per als joves. I això també no sols és possible sinó desitjable i urgent. En relació al segon aspecte, el del control, la cosa pinta pitjor. No faré ara cap manual de les bones pràctiques educatives. Seré breu inexorablement. Com es deia en un dels articles d'opinió, la llei es fa perquè es compleixi. Si a les barraques, com en els bars, no es poden dispensar begudes alcohòliques als menors, es busca la manera de fer-ho i no hi valen excuses. Les fires no han de ser una excepció. Sovint es fan lleis de difícil compliment. Aleshores, quan això passa, tenim un problema tots plegats, no els joves. En matèria de consum quin paper tenen els pares en l'educació dels seus fills ?. D'aquesta qüestió n'hem parlat abastament i la pilota està en el teulat dels pares. No podem delegar en els altres, sigui escola o institucions públiques, el paper fonamental en l'adquisició d'uns valors propis de la col·lectivitat. L'alcaldessa Pagans té raó. També la tenen els articulistes. Em titllaran de catastrofista si dic que la cosa pinta malament. Però una cosa ens ha de quedar clara: tenim el que ens mereixem, el que ens hem llaurat al llarg d'aquestes dècades de bonança patològica. Tenim el que forgem en el dia a dia amb els nostres fills, crescuts entre el cotó, la roba de marca i el mòbil de darrera generació. Res és fruit de l'atzar. Les circumstàncies són ni més ni menys el resultat dels papers perduts en la formulació del futur de la nostra societat. Ser jove és una condició irrenunciable. I aquests problemes formen part de la condició.
Uns pares van apallissar un docent no fa gaire i uns alumnes n'apallissen un altre mentre el graven pel mòbil. La matèria d'educació per a la ciutadania és rebutjada des de col·lectius de tendència sospitosa que alhora reclamen més rigor i mà dura. Una contradicció, no? Mentre naveguem entre contradiccions, els nostres fills faran el que per l'edat els toca fer, agradi o no, sota la connivència d'aquells que s'ho miren a distància. Tot problema té la seva solució i no anem ben encaminats per trobar-la quan tots tenim la raó i ningú la culpa. Carpe diem.
