Els gironins vivim arrapats a la nostra ciutat, ens despertem cada dia per veure sempre el mateix paisatge i la mateixa gent, amb els seus vicis i les seves virtuts. A vegades el cel canvia imperceptiblement de color, els núvols dibuixen auguris lleugerament diferents i ens adonem que els ocells volen en direcció contrària, o que el mirall del lavabo, que dóna resposta cada matí a les nostres preguntes, de sobte ha emmudit. El nostre món és petit i, malgrat tot, quan el volem abastar amb les mans no podem.

Tanquem els ulls i en tornar-los a obrir han passat els anys, els núvols ens evoquen formes desconegudes i els ocells ja no parlen el mateix llenguatge que parlaven quan érem petits. Probablement la mort ens sorprendrà algun dia mirant-nos les mans, com hem fet sempre, com el primer dia que vam ser conscients del nostre cos. Els gironins ens mirem les mans i comptem els dits, meravellats d'obtenir sempre el mateix resultat, però les mans ens enganyen, no ens diuen la veritat necessària, la veritat esperada.

Perquè la veritat és que el temps passa, que res ja no és igual, que la vida és un tren d'alta velocitat desbocat, sense frens i sense destí. El temps de les nostres vides, lluny d'aquell temps abstracte dels estoics, ja no és el producte de la suma del passat, del present i del futur, sinó una mena de mortalla que ens acompanya per sempre, des del dia que vam néixer. Sabem que en el moment de la mort el nostre temps s'acabarà, s'aturaran tots els rellotges, els calendaris marcaran per sempre un mateix dia inacabable i la llum de la veritat brillarà per fi, però en els ulls dels altres.

Girona és una ciutat que un dia va sorgir del fang, en la confluència de quatre rius. Els seus carrers s'han inundat amb les seves aigües, les seves cases han suportat guerres i els gironins hem viscut, durant segles, entre els murs amarats d'història i d'humitat d'una ciutat assetjada constantment pels seus propis fantasmes. L'any nou no la canviarà, però nosaltres la mirarem com si fos per primera vegada, com si ens miréssim les mans brutes de fang i comencéssim a construir-la de nou pedra a pedra.