o fa pas tant que, a la ciutat de Girona, li va agafar per creure's el Hollywood mediterrani i, a part del Museu del Cinema (autèntic vaixell insígnia), van començar a sorgir sales de projecció com bolets. Fou una guerra comercial, però també un neura col·lectiva. L'any 1997 hi havia 9 sales de projecció de tota la vida. De cop, la bogeria. Van començar a sorgir les multisales. Hi va haver un temps que a Girona van coincidir en viu i en directe 33 sales on es projectaven pel·lícules. La patacada es veia a venir. Passada la bafarada inicial i controlada la neura (arruïnats els corresponents empresaris i reconduïts tots els negocis), subsisteixen -per ara- a Girona tres espais: els Albéniz (centre i plaça), els Òscar de Fontajau i el Truffaut, amb les sales a mig drap. Tots els altres se n'han anat a visitar can pistraus. El vídeo, el DVD, les consoles i els videojocs van matant l'estrella del cel·luloide, és cert, però també la insensatesa de voler hollywooditzar-se a les ribes de l'Onyar. Punt i a part.

Si aquest fracàs general, conseqüència de l'intent de multiplicació dels pans i peixos lumiererians, ha passat en el món del cinema, que usa un llenguatge fàcil d'entendre, que s'ofereix en unes butaques còmodes i encatifades, amb dret a crispetes cruixents, amb calefacció a tot drap els mesos d'hivern i dret a la congelació durant la canícula estival..., si tot aquest fracàs, dic, s'ha donat en el cinema, què no passaria amb la música, el teatre, el ballet, els centres d'art i les arts plàstiques, si uns quants gironins amb neures i capriciosos, sota la llum i guia inestimable d'algun il·luminat o il·luminada, es posessin a vendre art (plàstic, escènic, musical o poètic) com la Ralita venia xurros al passeig de Canalejas?

Hi ha ciutadans i ciutadanes (alguns, dissortadament, amb responsabilitats polítiques) que en temps de crisi pateixen el símptoma del Tarlà de l'Argenteria i es pensen, sense ni tan solament ruboritzar-se, que contra la pesta, el desànim i la crisi, s'ha de fer el saltimbanqui (i cobrar-ho); que contra la depressió econòmica, toca apostar per la fabulosa indústria de l'art (i subvencionar-ho)! D'on traurem els pagans que hi deixaran, innocents, bous i esquelles? D'on el públic? (No s'enganyin: la gent que va als espectacles artístics a Girona és sempre la mateixa). El problema no és de qui produeix què (que pot ser de primera) sinó de qui consumeix què. Si no hi ha diners, la gent deixarà de menjar o d'anar al Centre d'Art Contemporani? Doncs, ja ens entenem.