Afinals de l'any passat, Xavier Serra Besalú explicava en la secció de Cartes al director del Diari de Girona una tradició relacionada amb la Catedral de Girona certament interessant. Bé, de fet, el Sr. Serra preguntava si algú coneixia els orígens d'aquesta pràctica.

Es veu que s'estén entre alguns gironins el costum de celebrar l'aniversari a les escales de la Catedral d'una manera curiosa. Es tracta de posar-se davant de la monumental escalinata i pujar tants graons com anys s'acompleixen (si en fas 20, al graó 20; si en fas 52, al graó 52 -que ja és al segon tram, alerta! Es veu que hi ha qui es fa acompanyar de familiars i amics; hi ha qui posa una espelma al graó que marca el nou any; hi ha qui resa per demanar acomplir-ne un altre...

Tal com diu el Sr. Serra, llevat de la tradició oral, no es troba, en els llocs habituals i que solen parlar d'aquestes coses, cap referència a aquesta habitud. Tot i això, cal convenir que si non è vero e ben trovato, i que és una bona idea. Molt més sensata, em permeto opinar, que petonejar el cul d'una lleona, que admirar les orelles d'un minivampir o pensar que, asseient-nos a la cadira de Carlemany amb algú, l'aconseguirem de parella.

Opino que mesurar l'edat pujant les escales de la Catedral és una tradició sensata -quasi filosòfica- perquè aporta alguna cosa més profunda i menys superficial que el conjunt d'actes que realitzem cada dos per tres els gironins. Tot i estar encara distant el meu aniversari, l'altre dia vaig enfilar-me escales amunt fins a trobar el graó que em pertoca per edat. Vaig quedar impressionat. La graonada monumental té 90 nivells. Des del meu, mirant avall, els meus fills es veien lluny, i la balustrada dels trenta ja quedava llunyana. El més impactant va ser girar-se i veure que el tercer tram (la tercera edat?) era a prop; va ser dur imaginar els pares molt a prop d'on acaba la graonada, al peu de la façana immensa de la Seu. Vaig pensar llavors que aquest enorme teló de pedra que corona les escales és un llibre obert que permet dispars lectures als pelegrins: hi ha qui hi veu una làpida per als seus ossos; hi ha qui hi vol una escala per mirar al cel.

Així les coses, cap altra activitat, tradició o llegenda em va semblar llavors, i em sembla ara, tan gironina com mesurar-se en l'escalinata de la vida de la Catedral.