Crònica d´un concert amb pluja

QUIM CURBET Un cel amb taques fosques com de tinta dibuixava la silueta del poble: els arbres tremolant en el turó del castell, la senyera onejant sobre el campanar del rellotge i el pont amb aquell arc enorme. Els focus il·luminaven la gent i els músics que anaven prenent seient sobre un empostissat vermell, i també a la vora del riu. De sobte, sota l'ull del pont, van sorgir les imatges en blanc i negre d'un tren de vapor que iniciava un viatge, l'arc gòtic s'havia convertit en túnel ferroviari.
L'orquestra començava a tocar els acords del "Merlin" d'Isaac Albéniz; a mesura que el cel s'anava enfosquint les imatges passaven del blanc i negre al color i la música es fonia amb el caient de l'aigua del riu. En aquell moment una primera gota ja havia caigut sobre la meva mà i una segona no tardaria a mullar-me l'orella. Eren gotes diminutes de tinta que queien d'aquell cel camprodoní d'estiu, amarat d'aigua i de ganes d'explicar ell mateix una història centenària.
A la tercera gota els músics deixen de tocar i fugen amb els seus instruments cap al recés més proper; la gent aplaudeix no se sap ben bé si els músics o la pluja, o és que volen encoratjar els organitzadors per la seva valentia. Cauen quatre gotes més, just les necessàries perquè s'obrin els paraigües dels més previsors, però ja no en cauen més. Els músics tornen a pujar a l'escenari i la cobla s'asseu a les seves perceptives cadires de fusta plegables. Les autoritats surten d'allà on s'havien ficat, el senyor arquebisbe mira cap al cel amb professionalitat i la música torna a sonar.
La cobla Sant Jordi desgrana els acords d'una sardana de Joan Manent dedicada a Camprodon mentre sota el pont cau una gran nevada. La gent aplaudeix efusivament el projector de vídeo, la cobla i el cel, que el senyor arquebisbe, amb la mirada, intenta mantenir a una prudent distància. Després l'orquestra torna a tocar Albéniz i el poble comença a quedar amarat de música. El pont no deixa de projectar imatges i somnis de tota mena. Els espectadors resten muts davant d'una allau de música que només es pot viure una vegada cada cent anys.
Però el cel no pot aguantar més i finalment torna a caure una pluja que obliga a suspendre l'acte. Els camprodonins podrien suportar això i més, però els instruments de l'orquestra no estan fets per aguantar els xàfecs de muntanya. Queda encara per sentir més de la meitat de l'espectacle dedicat a la memòria d'Isaac Albéniz, alguns el podran gaudir més endavant al Liceu, a Barcelona, però ja no serà el mateix perquè faltarà l'alè dels camprodonins sota els seus paraigües i el soroll somort de l'aigua del Ter vora el pont Nou.