Amb el temps

QUIM CURBET fins i tot pels que ens pensàvem que seríem joves eternament, arriba el dia en què ens fem vells. Obrim la finestra un matí qualsevol i tot s'ha marcit, el cel és gris i els diaris només porten obvietats. Un gat negre ens mira amb ulls esquerps i després s'amaga darrere d'una tanca. Tot allò que abans era llum i línia esdevé de sobte un paisatge pastós, d'un gris metàl·lic, que es dilueix de la mateixa manera en què s'han fos ja fa temps els nostres somnis.
Amb el temps tot es perd sense remei perquè, sense adonar-nos, hem construït un món a la mesura dels joves. Tot s'ha de fer en el breu lapse de vint anys en què un encara és capaç de somriure al ritme d'una cançó d'anunci de cervesa. Després ja tot s'ha acabat, ets vell durant cinquanta anys i, si t'has de presentar a un càsting, ja només serveixes per interpretar a l'acordionista cec que toca cançons de Leo Ferré en la part trista d'un anunci de l'ONCE.
Diuen que la memòria és la consciència d'haver viscut. En augmentar l'esperança de vida i en disminuir proporcionalment aquest espai de vida en què podem exercir d'humans al cent per cent, disminueix també "la consciència d'haver viscut" i hem de substituir-la per altres experiències rutinàries, acompanyades per la cadència letal de la televisió. Som allò que recordem i finalment només recordem el darrer episodi dels Simpsons i l'últim partit del Barça.
No hi ha res més trist que, després de perdre el futur, també perdem el passat. No som capaços de seguir el ritme trepidant d'unes noves tecnologies que plantegen nous reptes i que ens exigeixen una resposta immediata. Ningú aprecia el valor dels dubtes i tothom exhibeix un reguitzell de certeses juvenils. Potser finalment només ens quedarà fer com en aquell gag d'en Joan Capri: vestir-nos de Primera Comunió i esperar que amb això el banc en faci prou per cancel·lar-nos la hipoteca.