dues cerimònies

JORDI VILAMITJANA He assistit en el marge d'una setmana a dues cerimònies ben diferents a Girona. Les dues tenien com a objectiu acomiadar persones mortes estimades. Mentre una es va fer sota l'empara de la religió catòlica en una església parroquial, l'altra es desenvolupà en un estricte marc civil i laic, dins la sala de cerimònies del tanatori.
En teoria, qui mor en gràcia de Déu aspira a una vida eterna en un espai absolutament inimaginable per als nostres limitats cervells, un espai que els teòlegs anomenen Cel i que és el súmmum de la felicitat. Tot i això, com és ben sabut, ni la forma com es produirà la resurrecció ni la naturalesa mateixa del Paradís han estat revelats mai amb precisió. Un enorme esvoranc de dubtes s'obre entre l'evident putrefacció de la carn als nínxols i la resurrecció de cossos i ànimes el dia del judici final; un esvoranc que persones i institucions pietoses han anat omplint amb tones i tones de fe durant vint segles.
I no obstant el pes d'aquesta fe i el pes de tants anys de tradició catòlica, no vaig saber veure darrere la successió d'oracions i rituals de la litúrgia catòlica del funeral més consol que en la magnífica cerimònia laica que l'oficiant del Grup Mémora, d'acord amb la família, va organitzar al tanatori de Girona. Ni una engruna més de consol.
En un cerimònia em van parlar de la voluntat de Déu, de la petitesa de l'home, d'una vida millor més enllà de la mort. En l'altra, de la vida del difunt, dels seus gustos i dels seus éssers estimats. A l'església, l'esperança s'envolava més enllà dels murs, dels temps i de la vida cap a una dimensió desconeguda; al tanatori, no hi havia més esperança que la voluntat de totes les persones que el van estimar de mantenir viu el record del difunt.
De les dues cerimònies, em quedo amb la civil. Mentre els oficiants de la religió executen un ritual canònic esotèric i idèntic, que de vegades resulta escandalosament idèntic; els oficiants civils animen la família i amics perquè participin en el ritual de forma activa i comparteixin records, testimonis i expressions d'afecte. D'aquesta manera, en una cerimònia laica, no només no es perd ni una engruna de consol, sinó que per damunt de tot l'emoció, la proximitat i, per tant, l'estimació al difunt, hi són més properes, més racionals, més abastables a la condició mortal que compartim tots els humans; ara per ara, l'única certesa que tenim.