QUIM CURBET
El 12 d'octubre a Girona sempre havia estat una jornada de mirar cap al cel amb desconfiança. Els gironins sabíem per experiència que si algun regal ens havia de caure dels núvols aquest dia, era molt probable que fos en forma de ruixat i d'aiguat. Ara, amb això del canvi climàtic, les sequeres persistents i els capricis dels homes del temps de TV3 -que alguna responsabilitat hi deuen tenir a veure-, aquests dies d'octubre encara ens els passem en mànigues de camisa.
Durant la Transició, una època molt remota que ara costa molt d'explicar als més joves, els que vam donar suport a la idea d'aprovar una nova Constitució per a Espanya -que érem la gran majoria- ens vam deixar clavar tres llufes importants a l'esquena que hem hagut de suportar, amb una coïssor considerable, durant tots aquests anys: l'himne i la bandera de la monarquia borbònica i el dia de la Raza o de la Hispanidad reconvertit ara en la Fiesta Nacional de España.
En el fons tampoc és que m'importi gaire, perquè amb el decurs del temps he après a conviure amb tota mena d'himnes, de banderes i de discursos, però sempre queda aquell pòsit de rancúnia, aquell rau-rau misteriós que no saps ben bé d'on et baixa quan els escoltes. En dies com aquest no tinc més remei que recordar aquella cançó entranyable de Georges Brassens, La mauvaise reputation, on deia que a ell no li agradava la música que marxa "al pas".
Va bé de tant en tant recordar cançons com aquesta i recordar-nos també paraules com les de Samuel Johnson quan deia que "el patriotisme és el darrer refugi d'un idiota". Avui he vist aquesta frase en un article de Jordi Llovet, aplicada al cas Millet, però també em serveix per al meu article d'avui, perquè, en el fons, de l'Onze de Setembre a al dotze d'octubre amb prou feines hi ha la distància de trenta dies, que és aproximadament la distància que hi ha entre dos patriotismes molt semblants.
