m(A Isabel Pérez, Núria Gil, Teresa Borín (e.p.d), Anna Maria Álvarez, Teresa Gelpí, Pilar Luis i a totes les companyes de la Secretaria de la Dona de CCOO de Girona, que l'any 1989 visqueren i ens feren viure amb passió la mort i ascensió de La Pasionaria).

olt més que no pas la caiguda del mur de Berlín, que amb vint anys ja planteja molts interrogants perquè ha servit bàsicament per entronitzar el capitalisme com a única forma d'organitzar el món; un sistema de producció que, a part de misèries i explotacions de països i pobles, ens ha dut de dret a la crisi mundial actual; molt més m'estimo, dic, recordar la figura de Dolores Ibarruri Gómez, La Pasionaria. Més que la immoral despesa dels països rics per celebrar amb fastos impropis d'una època de crisi els 20 anys de la caiguda del mur (què faran quan sigui el vint-i-cinquè o el cinquantè aniversari?); molt més m'estimo, per descomptat, la humil recordança de la mort i el sepeli de la valenta combatent comunista.

Avui fa dues dècades de la mort, als 94 anys, de Dolores Ibarruri. Cent gironins i gironines, militants del PSUC i de CCOO, van viatjar amb autobús a Madrid, des de Blanes i Girona per assistir al sepeli. Cent més ho van fer amb cotxes particulars o amb tren. La Secretaria de la Dona de CCOO va aportar a l'acte moltes dones gironines que duien poemes, recordatoris, rams de violetes i roba negra. Feia escassos dies que havia caigut el mur de Berlín i al carrer no es parlava d'altra cosa. Poca gent va fer esment i recorda avui que a Madrid 120.000 persones reteren homenatge a una històrica combatent pels drets dels homes i les dones.

"La indiscutible heroïna de l'Espanya proletària", que escrigué Manuel Vázquez Montalbán a Pasionaria y los mil enanitos (1985) tingué una vida molt dura. Enterrà cinc dels seus sis fills i visqué un llarguíssim exili ple de difamacions. Els més grans li dedicaren poemes. Albertí li dedicà Una pasionaria para Dolores: "¿Quién no la quiere? No es la hermana,/ la novia ni la compañera/ Es algo más: la clase obrera,/ madre del sol de la mañana".

Fou Miguel Hernández, a Viento del Pueblo, qui li escrigué els versos més profunds, més immortals, més profètics: "Ardiendo quedarás enardecida/ sobre el arco nublado del olvido,/ sobre el tiempo que teme sobrepasar tu vida/ y toca como un ciego, bajo un puente/ de ceño envejecido,/ un violín lastimado e impotente.// Tu cincelada fuerza lucirá eternamente,/ fogosamente plena de destellos./ Y aquel que de la cárcel fue mordido/ terminará su llanto en tus cabellos".