JORDI VILAMITJANA
Amb gran entusiasme, la classe política catalana -curiosament, amb els republicans al capdavant- s'ha llançat a l'estudi de les restes momificades del rei de la corona catalanoaragonesa Pere II, anomenat el Gran, nascut a València i mort a Vilafranca. Dic la classe política i no la científica perquè l'exhumació i estudi de la tomba de Pere II el Gran que en els 6 mesos vinents tindrà lloc a Santes Creus està valorada en 750.000 euros.
Per molt interessant que sigui la recerca, si no hi ha la voluntat política de fer-ho i de pagar-ho, aquí no es fa res. Així doncs, cal preguntar-se d'entrada per què justament ara, en les circumstàncies actuals de crisi econòmica, s'ha decidit invertir tres quarts de milió d'euros en Pere II. Què té Pere II, anomenat el Gran, que dugui els polítics, 700 anys i escaig després de la seva mort, momificació i sepultura, a obrir-ne la tomba?
Se sap que és l'única tomba que no ha estat mai profanada (a la del seu pare, Jaume I, per exemple, s'hi han trobat dos caps i diversos ossos); se sap que va morir ben jove, de manera sobtada, als 45 anys, just després d'haver derrotat els francesos i els croats del mateix Sant Pare (raó per la qual morí excomunicat per l'Església); se sap que el seu metge de 1281 a 1285 fou Arnau de Vilanova, metge de papes i reis, que el visità poc abans de la mort i li diagnosticà un simple refredat; se sap que podria dur als ossos la raó de la seva mort i l'ADN autèntic de la reialesa catalana... Justament a compte d'aquesta excel·lència reial catalana el monarca reprimí amb total duresa (tortures i execucions) la revolta del poble humil de començaments de 1285 a Barcelona. Per anar-lo lloant.
A Girona, tenim molt a veure amb Pere II. L'any 1284 atorgà als gironins els mateixos privilegis polítics que als habitants de Barcelona. La resistència en el setge de 1285 contra Felip l'Ardit i les tropes del Sant Pare significà la darrera gran gesta del rei. Ramon Folch de Cardona al capdavant de nobles gironins, guerrers i ballesters moros, resistí dos mesos darrere les muralles de Girona, suficients perquè l'almirall Roger de Llúria arribés a temps de derrotar els vaixells croats a les illes Formigues i pogués capgirar la sort de la ciutat i del país. La notícia de l'alliberament de Girona li arribà, al rei Pere, al llit de mort. El cronista Bernat Desclot atribuí part de la derrota francesa a Girona a un estol de mosques pestilents comandades per Sant Narcís... Hi pot haver res més gironí que això: sentir-se iguals que Barcelona, patir setges, tenir mosques i adorar Sant Narcís? Així d'entranyables són per a Girona els ossos de Pere II.
No obstant això, resulta del tot simptomàtic que la classe política catalana -amb els republicans al capdavant- magnifiqui tant l'estigma d'un rei i oblidi de mala manera Berenguer Oller i el poble rebel i treballador que al segle XIII plantà cara als privilegiats de sempre. Així ens va com a poble.
