contra l´invasor al peu de la murala

JORDI VILAMITJANA Les cròniques escriuran que un ventós, serè i fred migdia de desembre de l'any 2009, al Jardí de la Infància, les autoritats municipals gironines, acompanyades d'altres autoritats i prohoms de la ciutat, compartint protagonisme amb el president de la Cambra de la Propietat Urbana (pagana de l'obra), amb els Amics de la Unesco i els Amics del Museu d'Art (promotors de la idea amb Narcís-Jordi Aragó), i davant d'un migrat públic vingut per a l'ocasió, van inaugurar Contra l'invasor, l'escultura de bronze que Miquel Blay va fer en guix fa cent anys pensant en l'heroic paper dels defensors de Girona durant els setges napoleònics de 1808-1809.
Diran les cròniques que l'alcaldessa de la ciutat va fer un breu, interessant i documentat discurs que relligava en un mateix tema el 200è aniversari de la fi dels setges i el 70è del final de la Guerra Civil; diran les cròniques que l'alcaldessa va recordar que una figura cabdal de la societat civil i literària gironina del primer terç del segle XX, Carles Rahola, havia demanat, en plena Guerra Civil, que l'escultura en guix de Blay fos fosa en bronze i aixecada en un pedestal de la ciutat contra totes les intoleràncies i barbàries, en clara al·lusió al feixisme del general colpista Franco, i que justament aquesta petició fou usada contra ell per sentenciar-lo a mort quan Franco va guanyar la guerra; diran les cròniques que la figura humana de bronze, ubicada a tocar del refugi antiaeri de la Guerra Civil i de la muralla centenària, apunta amb el punyal cap al nord i amb la mirada cap al sud-oest i que és d'una bellesa extraordinària.
Diran també les cròniques que Rahola havia demanat que l'escultura fos engrandida, però que s'ha fos amb la mateixa mida per abaratir costos i que per això, en un indret tan ample, es veu petita; que en la inscripció s'hi troba a faltar una referència a Rahola; que els jardins de tot volt estaven el dia de la inauguració fets pols... Es preguntaran les cròniques on era el poble, i per què fets d'una dimensió tan important per a la ciutat són coneguts i gaudits només per unes minories... Jo em pregunto a més si el govern de la ciutat abandonarà alguna vegada el pontpedrisme i pensarà, quan posi escultures, que Germans Sàbat, Sant Narcís, Santa Eugènia, Palau, Vila-roja o l'ample Eixample són també Girona.