Hi ha dies que Girona bruteja notablement. Possiblement no sigui només culpa de la deficient gestió municipal de la neteja. Hi ha dies que Girona put molt ofensivament. Possiblement no sigui només culpa de la ciutadania i de l'estrangeria incíviques. Però pel damunt de tot, pel damunt de totes les xacres de la ciutat, Girona és una ciutat sorollosa. I és el que menys s'entén, perquè el terme municipal és petit, i no hi ha indústries de pes, i està ubicat a prop de la natura més esplèdida... «Girona m'eixorda!» és la sardana que més es balla a la ciutat.
Que em perdonin els privilegiats veïns de Monjuïc, Torre Gironella, el Barri Vell, Les Pedreres, Vila-Roja, Monjuïc, Palau o Germans Sàbat, que gaudeixen del do del silenci en les seves nocturnals expedicions al regne de Morfeu, perquè aquest article no és per a ells. La majoria de mortals gironins, més insomnes que somniadors, més a prop de la sordesa que de de la fina oïda, més ullerosos que galtafins, més a punt d'un atac de nervis que de res més, ho entendran de seguida.
«Girona t'eixorda a tu, m'eixorda a mi, i a tots ens eixorda!», diu la sardana. El soroll creixent i la manca d'actuacions educadores, pal·liatives o censores per part de ses sordes autoritats municipals està facilitant la sordesa de la ciutadania i conseqüentment l'aparició de diversos comerços de venda d'aparells per a sords.
Diverses són les onomatopeies que el català usa per demanar silenci: ps, psit, pst, psxt, pxst, pxt, sit, ssist, sss, sst, ts, tsist, tst, txit, txsit, txst, xist, xit, xsit, xss, xst, xut, xxt. (Manel Riera-Eures i Margarida Sanjaume, Diccionari d'onomatopeies i mots de creació expressiva). Diversos són els gestos per demanar silenci: tapar-se la boca amb el palmell d'una mà; posar-se el dit índex d'una mà vertical davant dels llavis tancats i el semblant seriós; fer amb els llavis com si es digués «txsit» sense dir-ho, mentre amb les mans davant del cos i amb el palmell cap avall es fa com si es botés una pilota amb cada mà al mateix temps, etc. Diversos són els espais de la ciutat on es requereix de silenci: als hospitals; a les esglésies i temples; a les aules; als estadis quan hi ha un moment especialment important; als enterraments; a les sales de cinema, etc. I no obstant això, la remor continua; la brama persisteix; el soroll no s'atura: soroll de cotxes, soroll de motos, soroll de ràdios de cotxe, soroll d'aparells d'aire condicionat, soroll de terrasses de bar, soroll de crits, soroll de converses inútils...
S'hauria d'impedir el sorolls dels motors. I s'haurien d'escampar per la ciutat rètols que duguessin imprès en llengües nacionals i imperials aquella llegenda que diu: «Enraona només si el que penses dir (o cridar) és més important que el silenci».
