De moment, no tenim nou Trueta. Dic jo que bàsicament "nou Trueta" per als usuaris i pacients. Cal aclarir-ho perquè alguns polítics i algunes polítiques gironins sembla que només pensin en el seu vessant científic i universitari, que ja està bé, ja, però que no ens ha de confondre. Un hospital és bàsicament un lloc on es guareixen i atenen malalts. Malalts de la sanitat pública, afegeixo. El retard en la construcció del Nou Trueta generarà problemes d'assistència als gironins i gironines. De la mateixa manera que la supressió de la unitat d'operacions de cor afecta sobretot els pacients que s'hauran de jugar la vida en un vehicle ambulància camí de Barcelona. L'excel·lència en un centre de salut de referència com el Trueta -com el valor a la mili-, "se suposa". Si no, de què estaríem ingressant tants diners de les nostres mesades en impostos?

L'aeroport -com a lloc on operen avions- perilla. Fa 10 anys només hi aterraven i s'hi enlairaven orenetes, i ja són interessants ja, aquests ocells, quan amb les ales desplegades semblen puntes de sageta, però tan gràcils moixons no porten passatgers ni equipatges i la seva aportació a l'economia gironina és més aviat minsa i migrada. Si no s'hi posa remei aviat, els mostruosos edificis de pàrquing que envolten l'aeroport podran servir per instal·lar-hi un parc d'aus i ratpenats.

El TAV és una ferida enorme a la ciutat que trigarà a cicatritzar. El túnel del TAV, veurem quan s'acaba. El túnel del tren convencional no té encara projecte executiu. I faltaran, a més, l'estació, l'ensulsiada del viaducte i de les 276 columnes que el sostenen, la urbanització de l'espai alliberat, el tren de mercaderies que Salt lògicament no vol... Mai abans cap altra obra -llevat de la Seu- havia ocupat la vida dels gironins amb un grau tan alt d'incertesa i desconcert.

La crisi colpeja empreses, botigues, negocis, projectes urbans i persones. Sobretot, persones. La crisi amenaça de paralitzar inèrcies i sinèrgies. Els nois i les noies que acaben estudis no troben treball. Els adults i les adultes perden seguretats bàsiques. Els bancs executen amb implacable sentit de la justícia les hipoteques i els embargs. Hi ha a Girona gent que passa gana i gent que no té on deixar-se caure...

És en aquest entorn tan hostil per a les bones vibracions que cal calibrar dues premisses universals que donen sentit als pobles de totes les èpoques: el nivell d'autoestima i el quoficient d'optimisme. Autoestima, tant pel que fa a la capacitat d'autovaloració (i per tant de crítica i autocrítica), com pel que té de motor essencial de supervivència. Optimisme, com a propensió a veure i a jutjar les coses des de l'òptica més favorable.

Estan encara enamorats de la seva ciutat, els gironins? Se saben posseïdors d'un patrimoni mil·lenari, d'una llengua secular, d'un conjunt medieval i religiós fantàstic? Saben de l'esforç i del valor de l'associacionisme de barris? Es creuen això de ser "una ciutat educadora"? Afronten el dia a dia amb ànims renovats i ganes d'aportar quelcom al benestar comú?...

Si bé és veritat que un tonto optimista és pitjor que un tonto integral; no és menys cert que cap pessimista ha aconseguit mai anar més enllà de la punta del seu nas quant a aspiracions i intel·ligència. Cal apuntar-se a l'optimisme. No pas per cap vel·leïtat florentina dels anys 80 del segle passat; ni per cap proclama de grandesa dels anys 60 i 70. No. Cal apuntar-s'hi per supervivència. Ningú no vol anar de viatge si el conductor de l'autobús és un pessimista. L'optimista és el ciutadà que s'apunta a l'"-isme" dels òptims. I això vol dir, aquí i allà, recuperar l'orgull de ser ciutat, de ser Girona.

Són molts els potencials no activitats de Girona, els filons no explorats. El primer d'ells, probablement, sigui aconseguir que la ciutat se senti unida en una mateixa direcció, sota una mateixa bandera, amb un mateix objectiu. Aquest és un tresor impagable. En època medieval, les guerres i els setges foren causa evident d'unió. Avui, que no s'enganyin comerciants i polítics, no són negocis, ni terrasses, ni museus, ni visites guiades allò que sosté l'ànima de la ciutat.

Ser gironí és una manera irresolta de ser català sense ser necessàriament del Barça i de Barcelona; ser urbà sense deixar de saludar ningú conegut pels carrers; tenir de tot en quantitat suficient; mirar al nord quasi tant o més que al sud; enyorar el mar; pujar als Àngels; passejar per Sant Daniel; tenir un hort, un jardinet o un test; dir "catredal" i "gavinet"; caminar lleuger i parar-se al mig de les voreres; ser gironí vol dir ser del Girona FC...

El Girona de futbol està mostrant una capacitat catàrquica, una força transformadora, desconeguda a la ciutat. És ben cert que l'equip de bàsquet de la ciutat va assolir grans fites i que ha deixat per a la història empremtes indelebles, però no és menys cert que aquests dies, a començament de 2011, el club de la ciutat és el Girona FC.

Que important és per als nois i noies, per als joves en definitiva, tenir un espai i una activitat real i física, de passió i afició, que requereix de llur presència entusiasta! Que fonamental és que els gironins i gironines mirin al costat -i com diu la cançó-himne del club se sentin més que un: "Mira al teu costat, ara ja som dos./ Millor si som molts més, tots junts ho podem fer/ (...) Estem units, germans i amics, ara no cal patir per res..." Anar al camp del Girona i veure tants joves, i no tan joves, entusiasmats per uns colors i una ciutat és una benedicció de l'atzar.

Cal cuidar amb mim exquisit aquest tresor i gaudir-ne, a cor que vols, cor que desitges, perquè és de llei que les coses bones s'acaben. Les coses bones duren poc. I a casa del pobre, menys. Però, mentrestant, cal gaudir-ne com d'un oasi en aquesta travessa del desert que pateix la ciutat. Sempre podrem dir com resa la cançó de la Lucía que representarà Espanya al festival d'Eurovisió d'enguany: "Que no me quiten lo bailao".