Aquest país nostre viu permanentment en el debat energètic entre els pronuclears i els antinuclears. Els partidaris esgrimeixen invariablement el mateix argumentari: 1) cal tenir una ?ener?gia pròpia que no obligui el país a dependre del petroli o del gas aliens; 2) les energies alernatives són cares, són impràctiques, són ortopèdiques; 3) l'energia nuclear és potent, és eficaç, és barata i és segura.

Però, ai las, el 26 d'abril de 1986, explotava Txernòbil i l'argument se n'anava en orris. Les imatges de la central amb el reactor al descobert, les informacions sobre els primers morts i ferits i els informes sobre futurs càncers per contaminació radioactiva a tot arreu aigualiren l'argumentari nuclear.

Però tot va ser passar el temps i tornar a treure pit. I tornem-hi: 1) que car resulta comprar energia aliena; 2) ni el vent, ni el sol, ni el mar energitzen prou i barat; 3) que pocs accidents tenen les nuclears! Però, ai las!, ara Vandellós, ara Ascó, amb petites manifestacions puntuals de perillositat han anat recordant que l'energia nuclear és una cosa perfectament seriosa que està reservada a països civilitzats.

Però com si una maledicció bíblica pesés sobre l'energia dels àtoms, cada vegada que "els pro" són a prop de convèncer el poble, una nova patacada dóna arguments als "anti". L'explosió a la central nuclear de Fukushima d'ahir després del megaterratrèmol del Japó torna a evidenciar que tenir centrals nuclears a prop és com viure damunt d'un polvorí. Si un país com el Japó, que quasi ni s'immuta pel 5è terratrèmol més bèstia de la història de la Terra des que es tenen registres, se'n veu un embull per resoldre el que una catàstrofe natural els ha provocat a Fukushima, imaginin-se què passaria a casa nostra on per la nevadeta de l'any passat vam ser capaços d'entrar en el caos més patètic.

No podem dubtar. A casa nostra: Nuclears? No, gràcies. Totes tancades i el cementiri nuclear que se'l posin on els càpiga, que aquí els conills ens agraden amb dues orelles i quatre potes, i no al revés.