Aviat farà un any d'aquell 10 de juliol de 2010 en què ens vam reunir una bona colla de catalans al passeig de Gràcia de Barcelona per a prendre el sol. D'aquella morenor de dissabte a la tarda ja en queda ben poca cosa, en un any el temps ha passat com si fos una piconadora sobre els anhels de tots nosaltres. No vull dir pas que ja no quedi res de tot allò, simplement que s'han anat superposant estrats i estrats de realitat sobre el que en el seu moment ens semblava que seria un punt determinant de la nostra història.
La realitat és una capa bituminosa, que s'elabora bàsicament en les seccions d'esports dels diaris i a través del material pesant amb què els programes televisius asfalten allò que diuen "actualitat". Aquests darrers dies el món ha girat al voltant del Barça i dels indignats, la setmana entrant es constituiran els ajuntaments i es parlarà de pactes i, una mica més enllà, ja tothom pensarà en les vacances, en les seves i en les dels famosos, en els biquinis de la parenta i en els malucs de la Shakira.
De fet, penso que sort en tenim de la realitat, d'aquesta realitat institucionalitzada, perquè si no el nostre planeta probablement es disgregaria en el no res. A vegades se'ns fa feixuga, però és necessària, ho avalen els milers de revistes que reposen apilonades en els racons més transitats de les perruqueries, en les sales d'espera dels metges i sobre el taulell dels bars de barriada. Això és la realitat real i no el que ens pensem els quatre desgraciats que de tant en tant sortim al carrer a cridar consignes o a votar quan ens ho permeten unes eleccions.
La realitat és el conjunt de coses i esdeveniments, el conjunt de tot allò que esdevé i que dura. La veritat, en canvi, no esdevé ni dura. La veritat, si realment ho és, és permanent. Quan la realitat muda de pell, la veritat en què es fonamentava continua essent vàlida. Però la veritat, en un món on només compten les mentides, té un valor escàs i l'única veritat que quedarà d'aquests darrers dies és la veritat dels malucs de la Shakiraondulant sinuosament davant dels ulls mig marejats d'en Piqué.
