L'altre dia el conseller de Cultura deia que Catalunya és un país amb excedent de talent. Produïm una quantitat immensa d'arquitectes, de dissenyadors, de directors de museu, d'escriptors, d'actors de teatre i de cinema, de periodistes i de tota mena de professionals que després no troben el lloc que els pertoca en el mercat de treball del país, ni el trobaran, perquè el mercat és petit i no creixerà mai suficientment com per encabir-los a tots.

Una solució evident seria intentar produir només aquells professionals que el nostre mercat necessita, però això seria injust i, a la llarga, molt perjudicial, perquè el país ha de fer aflorar aquest talent, és una riquesa que tenim i l'hem d'explotar. Però per fer-ho hem de saber anar pel món i el domini de les llengües estrangeres evidentment no és el nostre fort, sobretot en el sector de la cultura.

Cal dir que en els darrers anys ens hem equivocat fatalment els que hem cregut que tot girava únicament a l'entorn de l'ús i la reivindicació de la nostra llengua; hem lluitat contra la injusta imposició del castellà al nostre país, però hem oblidat també que la nostra llengua mai podria arribar a ser una llengua vehicular fora de les nostres fronteres. És evident que més enllà de 150 quilòmetres al voltant de Barcelona, utilitzant només el català no vas enlloc, et dediquis al que et dediquis.

Però la situació ara encara és pitjor, perquè en aquest context de crisi, necessiten desesperadament exportar i totes les empreses, culturals o no, que han apostat per usar exclusivament el català, ara es troben en un carreró sense sortida. Per un costat el mercat que els seria propi va deixant de comprar els seus productes i el govern ha reduït dràsticament les ajudes per compensar aquest dèficit. La situació és la que és i hem de deixar anar llast. Em sap greu dir-ho perquè fa molts anys que dic el contrari, però el pitjor llast que tenim actualment a Catalunya és el llast de llengua.