Cada vegada que en la història dels setges de la ciutat els assaltants han aixecat el campament, Girona s'ho ha sentit com un alliberament. I és que aixecar un campament té clares connotacions de derrota i de fugida per a qui l'aixeca; i gran sensació de victòria per a qui se n'allibera.
Ara que els acampats de la plaça Catalunya de Girona han plegat les tendes i han aixecat el campament cal aplicar-se bé a la veritat sense mitges tintes. Si durant la revolta del 15-M els partits polítics (sense excepció) han quedat ben retratats i en fora de joc perquè han estat incapaços de moure ni un dit malgrat que el poble era al carrer (ans al contrari, només s'han mogut -corporativament- o per defensar el seu estatus; o per criticar amb cinisme la violència; o per considerar la revolta com una escalfada de quatre dies), a aquesta partits i a aquests polítics els convé estar atents, molt atents.
Seguint amb el símil de la Història dels Setges de la ciutat, cal recordar als polítics (que aquests dies voldran rendibilitzar o minimitzar els efectes de la revolta) que cada vegada que els assetjadors han aixecat el campament a Girona han tornat al cap de poc amb més efectius i han aconseguit superar els murs mil·lenaris de la ciutat.
I és que el campament del 15-M s'ha d'enfocar bé: Què s'amaga dins de la ciutat? Què hi ha al campament? Durant la Guerra del Francès (1808-1809) a dintre de les muralles s'hi refugiaven els privilegis de l'Antic Règim; a fora, un exèrcit que duia l'esperit de la Revolució Francesa (1789). Jo tinc claríssim on hauria estat llavors i on tinc el cor avui.
