Es considera apassionada, romàntica, serena, disciplinada, somiadora i de fort compromís social. Amb el projecte educatiu «La Isla de los Sonidos», Inma Shara contribueix a educar els més petits a través de la música clàssica.

Quan i per què neix la seva passió per la música?

Vaig començar amb la música de molt jove, als quatre anys. Al principi va ser una assignatura fonamental d’educació, així ho he considerat amb el pas del temps. De ben petita vaig tenir contacte amb tot tipus d’arts, des de la pintura i la dansa, però la música va cridar l’atenció fins al punt que avui és la protagonista absoluta. Als 11 o 12 anys vaig racionalitzar la dedicació absoluta a la música i vaig focalitzar tots els meus esforços pel que llavors era un somni, avui fos una realitat. Al principi, quan ets petit, és un procés inconscient en el qual convius amb la música però a poc a poc vas descobrint la màgia.I en tots els sentits, no només com una educació, si no també la pau i la tranquil·litat que transmet la música clàssica.

Quina importància creu vostè que tenen els sentiments en la teva professió?

Tinc una màxima quan parlo de la música. Per una banda considero que la música és el llenguatge universal del sentiments, el del cor. Per mi és l’art més dinàmic, va directe al cor. I té la capacitat de guiar els sentiments. Dic que la raó és la guia, però fonamentalment són els sentiments els que mobilitzen a l’ésser humà. Efectivament, la música té un aspecte racional, però el que prima és l’aspecte de mobilitzar. Per a mi, la més gran definició de la música és això. Està per damunt dels aspectes racionals de l’ésser humà i la seva influència més gran és la capacitat per mobilitzar la societat, de comprometre a la societat i d’establir ponts afectius, que tant es necessiten avui dia.

En algunes entrevistes ha comentat que a les orquestres que dirigeix, tracta d’enamorar-les. Però, Inma Shara de quina orquestra està enamorada?

És fonamental que entre el director i l’orquestra existeixi una simbiosi, una comunió perfecta. Això és el que anomeno enamorament, en el sentit d’afecte, de crear ponts afectius. Treballar en una orquestra és una tasca professional i evidentment, quan entrem en aspectes tècnics i musicals, n’hi ha moltes variables que defineixen que una obra sigui correcta tècnicament parlant. Però, allò que va més enllà és l’aspecte emocional. Estem parlant d’un art molt dinàmic i, en aquest sentit, si no hi ha una comunicació d’afectivitat amb els músics més enllà de la comunicació professional difícilment podrem parlar d’emocions, ni parlar de passió. Per això, sempre intento establir ponts afectius. Quan es dóna aquesta màgia és indestructible, perquè el públic ho percep i realment això és exercir la nostra professió en majúscules. I per això, és difícil escollir una orquestra. He treballat amb diverses orquestres com la Royal Philarmonic de Londres, la Filharmònica d’Israel. I quan les tornes a dirigir és com tornar a veure la família. Quan el públic aplaudeix, ens mirem als ulls i aquella complicitat ho defineix tot.

Assegura que els agrada la música romàntica. Són els que millor transmeten els seus sentiments?

M’identifico amb aquest ventall de compositors romàntics, des de l’últim gran clàssic com podria ser Mendelssohn com el romanticisme de Ravel, Brahms, Txaikovski. Probablement perquè es projecta la meva pròpia personalitat dins d’aquesta flexibilitat que et donen les frases de l’estil romàntic. Aquesta longitud de frases, les harmonies alterades i fins i tot la importància del silenci en aquest tipus de música. Tots aquests paràmetres que defineixen la música romàntica, defineix també la meva personalitat. Ara mateix també estic molt immersa en l’estudi de Bach i també m’apassiona. De vegades, crec que també va amb l’estat d’ànim. Depèn del moment vital en què un es troba.

Sabem el que transmeten els músics en interpretar, però, què i com transmet el director d'una orquestra?

Dirigir i sentir la música és interpretar el teu propi pentagrama de la vida. Fer que aquesta obra sigui teva i de Brahms, et fa sentir molt bé. Es potser acústicament parlant rebent aquesta fantasia, i fent que aquesta realitat acústica s’identifiqui amb la teva fantasia, amb allò que has pensat. La tasca, doncs, del director d’orquestra és treballar i donar forma a aquesta obra que respon a la teva fantasia mental. Quan tu sents que aquesta obra també és teva et sents molt bé. I una altra cosa és que després agradi al públic.

Què li ha donat el cinema perquè tracti la se va música amb tant ­d’afecte?

Respecto moltíssim les grans bandes sonores de cinema, els grans compositors com John Barry, Nino Rota, John Williams o Ennio Morricone. Per exemple, Williams és la persona que més Oscars té a casa seva, per damunt de directors o actors molt i molt reconeguts. És molt maco veure els seus registres. Hi ha grandíssims compositors que d’alguna manera s’han posat al servei del cinema, un altre món molt complex, on han de conviure l’acció, el drama, el text, la música i en aquest sentit s’assembla al món de l’òpera, on conflueixen tot aquest tipus d’art. Penso fins i tot que si Beethoven hagués conegut les noves tecnologies, realment hauria escrit per a aquestes.

Molts dels seus concerts estan lligats a qüestions socials. Ajuda la música clàssica a ser millor persona?

Sens cap dubte. La música és el llenguatge universal per excel·lència i té la seva pròpia semàntica. És una semàntica que se centra en aquell aspecte del món del cor. En qüestions de compromís social, de solidaritat, d’educació, etc. És molt més important una societat on es prioritza més el sentiment que no la raó. Amb l’aspecte racional només no s’avança. A més, crec que la música defineix també molt el concepte de felicitat de l’ésser humà. Quan la gent escolta música clàssica, més enllà de la pau interior que produeix, opino que és un equilibri personal el que produeix estar a prop de la música clàssica.

És diferent la capacitat de transmetre d’un home director d’orquestra i d’una dona directora d’orquestra?

No, quan parlo de director d'orquestra el fet de ser home o dona és un aspecte circumstancial. No li he concedit mai un pes específic al fet, en el meu cas, de ser una dona. Perquè m'estimo tant la música que entenc que som eines de la música per al públic. Tot el que neix de nosaltres, neix de l'ésser humà.

Vostè diu que els sentiments són els que tenen la capacitat de mobilitzar. En el Fòrum Impulsa, gran part del públic serà gent emprenedora. Entén que un emprenedor té una sensibilitat especial?

Per descomptat. Una persona emprenedora té una capacitat de visió especial, capacitat d'autocrítica, d'il·lusió i d'humilitat i tot això fa que a llarg termini sigui una persona competitiva. Quan una persona és molt sòlida en la seva trajectòria però a la vegada és una persona humil, amant dels valors, de l'educació, del respecte, de les formes, etc. Tot això li dóna una visió més àmplia cap al futur.

Han de ser les institucions les primeres que haurien de difondre la música clàssica?

Crec que en l'educació en el nostre país, la musica clàssica hauria de ser com una assignatura troncal. És una formació integral per a la futura persona. La música no només fa que el nen senti, sinó que també fa que escolti. No només racionalitzen un pensament, sinó que a més l'omplirà de sentiments. I probablement tindrà molt més èxit que la fredor del raonament. En aquest sentit, la música té uns valors que difícilment es troben en altres disciplines: la capacitat de sacrifici, la superació d'un mateix i l'orgull del treball ben fet. Quan un toca una obra, necessita moltes hores de treball i de superació en solitari, on ningú s'enganya. Ets tu sol davant de la partitura. I això té molt de valor per a la seva vida.