o fer res en el fons també cansa, és una feina feixuga que no tothom és capaç de suportar. Paradoxalment el silenci i la quietud no són activitats aptes pels soferts urbanites, acostumats al brogit i al moviment constants. Per arribar a estar en sintonia amb un mateix, cal saber-se escoltar i palpar-se les emocions en un estat natural, aïllat de pertorbacions estranyes. En el fons aquesta és la filosofia de les vacances, però molt pocs són capaços de portar-la a terme.

El no fer res és el súmmum del pensament natural de l'home i, si hi sumem el tenir-ho tot pagat, també del pensament català. S'ha de tenir molta capacitat de concentració per passar-se tota una tarda estirat en una gandula -fabulós artefacte que amb el nom ja paga-, escoltant de lluny el rebombori somort dels nens jugant al pati, el dringar suau dels plats a la cuina que algú neteja i el remoreig de la tele a mig volum.

Només els grans esperits poden quedar-se estirats durant hores a la platja amb una gran novel·la històrica oberta sobre el rostre a mode de para-sol, només els pocs escollits que s'han preparat durant milers d'hores de llargues sobretaules poden guardar l'equilibri de la cadira en les dues potes del darrere mentre, amb els ulls en blanc, escolten les interminables històries dels que tenen realment coses a dir.

És difícil trobar literatura sobre el tema, ja ho sé, però s'ha de comprendre que els grans experts no estan per la feina i rarament s'accepten lliçons de neòfits. Espero que ara, amb tot això de la crisi, per fi sorgeixen -lentament- els que han d'omplir definitivament de contingut el buit immens d'aquesta àrea del coneixement. Jo, per la meva part, només puc acabar donant-los un consell, no acabin de llegir el diari, és massa llarg i poc interessant per malbaratar el temps preciós que la vida ens dóna per a descansar.