Un càmping és com un microcosmos, un sistema ecològic aïllat, una república independent amb les seves lleis, les seves costums i la seva història. Sota les lones de les tendes, o els sostres de les rulots, l'aire es condensa i es liqua, i el temps corre a una velocitat diferent. Els dies s'estiren i s'arronsen a voluntat, perquè passar les vacances en un càmping vol dir viure d'una manera diferent.

Els campistes són una raça específica d'estiuejants perquè viuen en comunitat. Renten els plats uns al costat dels altres, es dutxen i es renten tots en el mateix indret i, a l'hora de dinar, les olors del menjar es barregen en un únic núvol que conté tota la saviesa gastronòmica de l'univers conegut. Probablement la vida en un càmping és el que més s'acosta a una utopia socialista, on tothom viu en harmonia i, pràcticament, en igualtat de condicions.

Evidentment, com en totes les utopies, el càmping no és una societat perfecta. Hi ha les enveges i els rancors, diferències entre veïns, disputes territorials i plets que s'allarguen d'un any a l'altre, perquè, això sí, els campistes són fidels al seu càmping. És com una mena de patriotisme sense bandera o amb bandera i tot. Un càmping no és una afinitat escollida, és el càmping qui tria el campista.

El càmping és una opció de vida que es concreta durant uns determinats dies d'estiu, però que s'allarga tot l'any. En el cor dels campistes hi nia una llumeta que no s'apaga mai i que brilla a través dels seus ulls al llarg de tot l'any. Quan el campista torna a ciutat comença a fer plans per a la temporada següent, hiverna durant els llargs mesos de tardor i d'hivern, però es desperta amb els primers sons de la primavera, fins que novament torna al càmping i les seves pituïtàries tornen a funcionar sota les branques d'uns arbres que semblen immortals.