Ser pobre no és cap delicte; ni ser ric, una necessitat. Amb CiU al capdavant de la Generalitat i de l'Ajuntament de Girona, qui menys té, qui més necessita, és doblement castigat: per l'atzar i la vida, i per la política.

CiU no vol entendre que les polítiques socials són necessàries, són urgents i són cares. La coalició no vol entendre que els serveis no són -per definició- un negoci, sinó una despesa necessària. D'aquí que les declaracions d'ahir mateix en aquest diari del Sr. Carles Ribas, justificant la paralització dels pisos tutelats de les Voltes d'en Rosés o el canvi de finalitat del centre de dia de Santa Eugènia entre d'altres, sonin a extraterrestres, a extragalàctiques: "Les obres han de suposar també un ingrés". Sona a ximpleria.

Tanmateix, com que aquestes declaracions vénen després de diverses mesures i actuacions en la línia més conservadora, com que els minvats ingressos per la crisi sembla que se'n van en salaris de gestors i assessors; com que perillen tantes coses i serveis que donen coherència i estabilitat a la ciutat, cal convenir que les declaracions del Sr. Ribas no són cap ximpleria. Formen part d'un programa.

Hi ha coses irrefutables. Des que CiU ha entrat a la Generalitat i a l'Ajuntament de Girona, l'esperança de molta gent s'ha anat escurçant: menys ambulàncies, tancament de CAP, barracots i pròrroga sine die al Trueta, quasi supressió del Pirmi que reben els més dèbils amb excusa de sospita de frau, supressió de serveis socials, retallades a l'Ensenyament... Tot plegat és un monumental error.

Mai la crisi ha de ser excusa per retallar el poc que tenen els qui més necessiten. La seva pobresa no és cap delicte; és fruit, més aviat, de la necessitat de ser rics que tenen uns quants. Treure l'òbol als necessitats és enriquir més els benestants. I això és una misèria i una indignitat.