Hi va haver un temps on treballar diumenge estava prohibit per la gràcia de Déu. Excepte quan els seus principals servents estaven al costat dels empresaris. La vaga de 1962 als Químics és una d'aquests ocasions. Durant el franquisme, per primer cop, els treballadors reclamaven respectar els drets laborals. I es van encomanar fins i tot al Bisbe de Girona. La decisió de protestar va tenir llargues conseqüències en la vida dels seus protagonistes.
L'abril de 1962, fa 50 anys, es va iniciar una vaga a la factoria d'Indústrias Químicas y Tartáricas-coneguts com Els Químics- que acabaria derivant en una vaga total i es perllongaria durant set dies. El motiu: l'empresa els feia anar a treballar diumenges. El principal promotor d'aquella vaga va ser Pedro Montalbán, que al capdavall es convertiria en un símbol de lluita de les classes populars a la ciutat de Girona. Convençut com estava de la injustícia de la mesura, va decidir encapçalar una manifestació davant del bisbe Josep Cartañà. El conflicte dels Químics va ser un incident aïllat i reprimit ràpidament. Però de la seva importància en parla el fet que fins al 1968 el sindicat Comissions Obreres no començaria a tenir seguidors a Girona.
Com explica l'historiador Josep Clara, a Girona sota el franquisme, "en el fons, però, la causa de la lluita era la millora salarial i de les condicions de treball". Davant la falta d'entesa fins i tot amb el bisbe, "l'única mesura de pressió que els restà fou seguir un procés de treball lent -iniciat el 12 de febrer i molt notori a partir del 12 d'abril-, que pràcticament va arribar a parar la producció", explica Clara.
El 17 d'abril, com a resposta, la direcció de l'empresa va acomiadar setze treballadors. El comiat massiu va provocar la reacció d'una tretena de companys que per solidaritat van abandonar el lloc de feina. La Guàrdia Civil va haver de desallotjar els vestidors i acordonar la fàbrica, segons recollia l'historiador Clara.
La decisió de l'empresa va generar un moviment solidari fora de la fàbrica. Es van recollir diners i organitzacions com Càritas van oferir la seva ajuda. Davant la reacció popular, l'empresari dels Químics va decidir suspendre la sanció als pocs més de trenta empelats que havien donat suport als acomiadats. Tanmateix els va amenaçar que no volia que es repetissin escenes de desobediència i que serien despatxats si hi havia més incidents.
Per Josep Clara, que el primer conflicte laboral esclatés a la fàbirca de Palau tenia una relació directa amb la gent que hi treballava, la majoria d'idees esquerranes, que fins i tot havien cantat La Internacional dins la fàbrica. També es van mostrar contraris a participar en una manifestació contra el comunisme el 10 de novembre d'aquell mateix any.
Pedro Montalbán era un d'aquells esquerrans, però arribat l'any 1952, procedent de Granada. Com recull el llibre Vila-roja de Gabriel Pernau, Montalbán va sortir sense feina però amb les convicions més clares que mai. "Quan a comissaria em deien que era un comunista revolucionari els responia que si reclamar el pa dels meus fills volia dir això, sí, jo era comunista".
