Ens queixem de la manca de compromís i d'esperit de revolta de la gent. Trobem a faltar l'esperit crític de joves i grans. Critiquem l'endropiment de la gran majoria de la societat davant l'assetjament i demolició de l'estat del benestar (no la societat de luxe i opulència en què volen fer-nos creure que nedàvem, sinó la "societat que garanteix als ciutadans uns nivells mínims de benestar social mitjançant l'intervencionisme i una política fiscal distributiva").

Vivim sumits en un mar de dubtes, d'incoherències, de pensaments vacus i estèrils... I tanmateix, no ens adonem que els culpables som nosaltres: pel camí de l'estètica (de l'enaltiment de la bellesa física i intel·lectual, de l'esplendor artístic i urbanístic, de la tecnologia de disseny i consum, de l'excel·lència del pensament i la paraula...), hem perdut l'ètica, l'única raó de ser de l'ésser humà. O "som" per a alguna cosa de profit humà, o som flors d'exposició floral.

"Nulla estetica sine etica, ergo apaga y vámonos", va dir José María Valverde, catedràtic d'Estètica de la Universitat de Barcelona quan va abandonar la seva plaça l'any 1965, en protesta i solidaritat amb López Aranguren, company de batalles expulsat de la seva càtedra d'Ètica de la Universitat de Madrid. Queda avui algun catedràtic d'Universitat capaç de fer una gesta semblant?

De fet, queden encara professors d'Universitat amb sentit crític, esperit ètic i voluntat transformadora?... Com han de ser els alumnes dels professors impol·luts? Com volem que els joves siguin conscients de res si els seus mestres i professors són asèpticament pulcres, políticament correctes, absolutament imparcials? Quin sentit té ser professor si no s'és un mateix, si s'és la prolongació del poder i del capital que aclapara el món i que vol a tothom submís?

Això tant val per a la Universitat, com per a la secundària i la primària.

Val també per als cantaires del país. "De la nova cançó a l'absurd i a la buidor existencial" és el títol que es mereix la caiguda al no-res de la música del segle XXI a casa nostra; una caiguda en el parany de l'esteticisme, el costumisme, la broma barata. On són els cantautors senyers del país amb les cançons per tot el que està passant? Estan apagats? S'han amagat? Potser és que s'han aburgesat i tot?...

No els penso escoltar més. Que vagin a un concert del Bruce, i que n'aprenguin!: sense ètica no hi ha estètica possible.