o negaré que Guardiola ha estat un entrenador d'èxit que ha marcat una època en el futbol i que, a més, ha sabut inculcar als seus jugadors una manera de fer estètica i, fins i tot, ètica. Però d'aquí a convertir-lo en un semidéu de vacances a la Terra hi ha un abisme.

El seu comiat ha esdevingut una tragèdia nacional amb hores i hores de TV de pesadíssima valoració, amb pàgines i pàgines ditiràmbiques, elegíaques i prosopopeiques. Tot plegat, tan passat de voltes, tan fora de mida i de seny, que fa fins i tot vergonya aliena. Fa vergonya, en primer lloc, perquè s'està parlant d'un entrenador de futbol que simplement plega d'entrenar un equip on diu que s'ha espremut, i d'aquí quatre dies, si ell vol, apareixerà en un altre club, o es farà fonedís, com tants d'altres, com tantes vegades passa en el futbol. I no passa res. En segon lloc, perquè per aquesta feina "tan entranyable" que ha realitzat ha cobrat un ull de la cara i part de l'altre; una manera de tenir les emocions ben dirigides, evidentment. I tampoc no passa res, que els més veterans ja n'hem vist de tots colors. En tercer lloc, perquè el corrent papanatista del país (desgraciadament majoritari) ha trobat en aquest entrenador una vàlvula d'escapament a la seva frustració per la seva traïda pàtria. Això, no només fa vergonya; també preocupa.

Una part important de catalanets i catalanetes s'ha trobat sense Estatut, amb una mà al davant i l'altra al darrere pagant peatges, sense infraestructures necessàries, amb imposicions i menyspreus nacionals..., però amb un entrenador que cap de setmana sí, cap de setmana també, els ha anat agombolant, paixent, animant i donant la dosi de patriotisme necessària.

Guardiola ha estat una vàlvula d'escampament i descompressió de la tensió al país. L'opi del poble -incardinat en un entrenador de futbol sensible i del país- ha fet molta feina. És responsable, per exemple, que gent que amb prou feines té diners per menjar, es gasti diners per pagar partits de futbol. És responsable que l'emprenyada de la gent es canalitzi als camps de futbol i no als carrers i contra els polítics. En aquest sentit, el país amb consciència hauria de proclamar un "ja era hora", i celebrar que, potser, finalment, el futbol, per insubstancial, luxós i corrupte, deixarà de ser la preocupació de gent que amb prou feines menja, que corre el perill de quedar-se sense sostre, però que baveja quan els diuen que cal aixecar-se ben aviat al matí...