Són moltes les vegades que reconeixem que no es pensa massa en la gent gran. Jo sóc una d´aquestes. He conegut una sola àvia, ho he esmentat altres vegades, i sento una especial atenció per la gent gran. Si Déu ho hagués volgut jo també en podria ser, d´àvia, però no és així. Ara això no evita que ens hem fet grans i, com moltes persones, i a causa de la nostra feina estem patint precisament problemes de salut.
Sóc filla de la postguerra. Vaig néixer i créixer al Barri Vell i com tota la meva generació he conegut les mancances de l´època. Sense calefacció, per escalfar-nos la mare cremava alcohol en una palangana de porcellana d´aquelles del viu blau, el braser o les ampolles d´aigua calenta embolcallades amb una tovallola per no cremar-nos. Evidentment sense ascensor ni tan sols dutxa per rentar-nos. Una olla d´aigua calenta, potet a potet, i tan contents. Un rajol vermell per fregar amb salfumant. Quan en vaig marxar ho vaig retratar tot amb molta estimació malgrat les mancances.
L´única àvia que vaig conèixer vivia en un cinquè pis a sota del teulat i a cada replà s´anava assentant i em deia: «Quan sóc a dalt és un tros de cel». Han passat molts anys. Si encara visquéssim al Barri Vell n´hauríem hagut de marxar en no tenir ascensor. Tot i així, ara estàvem en un lloc que n´hi havia però tan petit que no hi cabia la cadira i el pis no estava adaptat. Coneixo gent que fa cinc anys van haver de deixar el pis i anar a una residència i sempre que veig reportatges per la televisió de gent gran que viuen en aquestes condicions penso en aquells anys.
Avui felicito el Patronat de la Santa Creu de Girona per aquest projecte del Centre Joan Suñer, fet pensant en la gent gran i persones amb mancances. Penso que ha estat un gran encert. Girona necessitava i necessita més edificis com aquest fet realitat pel Patronat de la Santa Creu, que divendres va inaugurar el nostre bisbe, Francesc Pardo. Com he dit al començament, sempre he defensat la gent gran. No ara perquè en sóc sinó perquè a causa de la meva feina sé com pensen, sé com se senten i com es troben avui en dia. S´ha de reconèixer que en els més grans hi ha molta soledat i llocs com aquest que fa que les persones se sentin com a casa o, en alguns casos, millor. I això es molt important i gratificant.
Tot i que els canvis no són fàcils. Sempre són durs. Depenen del bagatge de cada persona. Quan arribem ho fem de buit però quan estem a les portes del retorn depèn de com ha anat la vida podem portar la motxilla un xic plena i aquests tipus d´instal·lacions estan fetes per no tenir feina i has de pensar amb serenitat què és el que necessites que t´envolti i et faci feliç. La decisió és dura. Evidentment tot no pot ser.
Però si quan arribes et trobes en un món i una vida nova i sembla que un hagi estrenat família i a casa, fan que et sentis acompanyat. I les persones que formen el dia a dia del Centre Joan Suñer hi tenen molt a veure: des del gerent la directora, els conserges, tot el personal del Centre, en David de la cafeteria la seva gent i les persones que hi han vingut a viure.
No voldria acabar aquest article sense fer un esment molt especial a la persona de la qual han posat el nom al Centre. Pocs dies abans d´arribar vaig preguntar a la Susana per què el centre es deia Joan Suñer. Amb la resposta em vaig quedar perplexa. Era un amic i conegut de casa. Ho acabava de descobrir. Sembla ser que en Joan, al cel sia, el petit de Can Suñer, com li dèiem nosaltres, havia estat patró i havia col·laborat amb entusiasme en aquest projecte. Ens va deixar fa dos anys a la flor de la joventut. Li vaig dedicar una necrològica als diaris. El que no hauria pensat mai és que passat aquest temps tornaria a parlar d´ell. Des del dia que em vaig assabentar que el Centre portava el seu nom va ser motiu per fer-me més il·lusió per venir-hi.
Joan, sé que avui des d´aquí dalt i acompanyat dels que tan estimaves hauràs vist aquest bonic acte on hi havia la teva esposa, la Carme i la teva filla en aquest bonic homenatge que t´ha fet el Patronat posant el teu nom a aquest entranyable centre que acollirà tantes persones grans.
Cada vegada que en Raimon i jo veiem el teu nom sembla que et vegi entrant a casa. Gràcies, Joan, per el teu bon fer i gràcies, Patronat, i tota la gent que heu portat a terme aquesta gran obra i per pensar en la gent gran.
