Vivim immersos en una mena d'estat de lamentació constant. Tenim identificats els agents provocadors -els polítics, els banquers, etc.- i anem fent el ploricó com si el nostre destí estigués gravat amb ferro roent damunt de les nostres natges. Ens llevem amb aquesta coïssor al cul i anem tot el dia gratant-nos l'entrecuix amb les notícies de la prima de risc. No seria hora de fer alguna cosa?
On són els indignats? Tenim un govern que no governa, una oposició que no exerceix, uns sindicats que dormen i tots plegats hem decidit anar de vacances. Però la realitat és com és i mentre nosaltres ens lamentem, ja sigui sota el para-sol a la platja o amb un gintònic en la barra d'un bar, ells van fent la seva com han fet sempre, amb un puro en una mà i la bandera de la "roja" a l'altra (o la del Barça, que tant li fa).
És evident que lamentar-nos no serveix de gran cosa, hem d'actuar individualment i col·lectiva, alçant el nas per sobre de les pàgines dels diaris i de les pantalles dels televisors. Hem de sortir al carrer, parlar i, sobretot, intentar pensar què podem fer per treure'ns de sobre aquesta llosa de por i d'angoixa que ens paralitza. Si ells juguen amb les nostres pors individuals, nosaltres hem de jugar amb la nostra força col·lectiva.
Lamentar-se és mirar cap al passat, les lamentacions sempre van lligades a una determinada noció de nostàlgia, però ara no es tracta d'això, no podem quedar encarcarats en un present sense fi, hem de mirar cap al futur, un futur que encara està per escriure. Si diem que els partits polítics no ens representen, haurem d'inventar-nos-en de nous i si el sistema econòmic no funciona, haurem de fer-lo funcionar. La gent d'esquerres fins ara dèiem que "un altre món és possible", ara ha quedat clar que "un altre món és indispensable" i l'hem de començar a construir entre tots.
