Després d'uns quants anys a l'oposició, a l'Ajuntament i al parlament, l'actual alcalde de la ciutat de Girona continua habitant sota un serrell esbarriat. En Carles Puigdemont somriu amb el gest insegur dels que caminen per la vida amb un peu a cada costat de l'escletxa. Ha de trepitjar el camí movedís dels altres i el camp minat pels seus, i s'ha de recolzar en el bastó inquietant del PP, que en qualsevol moment pot transformar-se en una biliosa serp.

En Carles és un batlle atabalat, amb prou feines se'l veu pels actes que organitza afanyadament la Girona cultural. Reconstruir una ciutat sobre les runes del nadalisme i forjar els fonaments d'un estat independent no són poca cosa, sobretot si s'ha d'utilitzar la palla podrida del PP en la barreja. Però la ciutat i el país són el primer i la ideologia, quan n'hi ha, ja no està de moda i tampoc és qüestió de perdre's en detalls sense importància.

Però l'altre dia, mentre el president del Govern espanyol, presoner de no sabem ben bé quines pressions -qui hi ha per sobre d'ell? El Rei?-, anunciava una retallada dramàtica en les prestacions socials, una diputada del seu partit -filla del seu pare- va cridar "Que se jodan!", una exclamació que a molts ens ha deixat l'ànima glaçada i ens ha fet recordar aquell "Viva la muerte!" que va deixar anar en Millán Astray el 12 d'octubre de 1936 davant de l'Unamuno.

Ja sé que la feina d'alcalde és dura i que sota el seu serrell hi remuguen bones idees, però faria bé, ens faria bé a tots plegats, si s'allunyés al més possible de la figura betzarruda de la líder del PP gironí. Hi ha dues Catalunyes, de la mateixa manera que hi ha dues Espanyes, això ara per ara no ho arreglarem pas, però no em faci triar senyor alcalde, no em faci triar...