L'estiu està en el seu punt àlgid, el rostoll està farcit de cigales que fan vibrar l´aire espès per l´assolellada. L´aire de les ciutats bull entre bafarades d´asfalt i d´escombraries, els nens corren pels carrers sense destí concret i les platges, curulles de gent, es desborden a causa del principi que descobrí Arquimedes. A mitjan juliol les fulles del calendari cremen per combustió espontània.
En el record d´una generació que ara ja s´extingit gairebé completament –la generació dels meus avis–, el record del 18 de juliol, d´aquell 18 de juliol de 1936, havia quedat gravat amb precisió fotogràfica en la seva memòria. Tots els que van viure aquell dia, i el següent, eren capaços de descriure minut a minut els esdeveniments que visqueren, de por, de neguit, de frustració, però també d´esperança.
Durant més de 40 anys, el règim franquista va celebrar amb orgull aquest dia, com l´inici que va ser d´una llarga època de foscor i de desgràcia. Però aquell dia la història encara no estava del tot escrita i molts intentaren encara escriure-la a favor de les classes populars, defensant amb coratge tot allò que més els importava: les reformes econòmiques, educatives, culturals, socials i polítiques que la República havia iniciat.
L´Antònia Adroher, que després va ser la primera dona regidora a l´Ajuntament de Girona, sempre ens explicava que aquell 18 de juliol era dia de ball a la piscina de la Devesa, un ball que va quedar estroncat a causa de les notícies que anaven arribant. Un ball que ja mai més es tornaria a reprendre. Ara, 76 anys després, en aquest juliol de 2012, hem tornat a sentir l´esgarip d´una història que es vol tornar a escriure en contra del poble. Alguna cosa haurem de fer si no volem que les properes generacions ens acusin de covardia.
