Si s'ho pensen bé, la desolació que sentim pels focs de l'Empordà és ben egoista. Fa anys que es cremen els boscos mediterranis: fa segles i segles que es cremen, es regeneren i es tornen a cremar. L'incendi forma part del cicle que dicten les normes de la natura, com ho seran les inundacions de la pròxima tardor. El que ens amoïna és que per a nosaltres és una pèrdua irreparable en el temps que ens serà concedit viure. I contra aquest viure efímer, breu, insubstancial, no hi ha ni remei, ni temps, ni aigua que hi valguin: el foc ho arrasa tot. Arrasa la terra, i també -i sobretot- el nostre ànim i la nostra voluntat.

El sentiment personal per la bellesa de la terra, per l'amor a les persones mortes, no importa a ningú més que a nosaltres. A ningú mortal més enllà del petit cercle de familiars i amics. La resta del món és indiferent al nostre sentir, al nostre patir i al nostre morir. Si vostè, estimat lector, encara no ho sabia i es pensava que sí, l'acompanyo en el sentiment. Si ja ho sabia, segueixi llegint.

El foc té el poder fabulós de la destrucció absoluta. Una destrucció real que en focs com els de l'Empordà és mostra imparable i brutal; una destrucció espiritual que arrasa el pessimisme de la raó i l'optimisme de la voluntat. Però sempre en l'àmbit personal -o social- dels qui la viuen a prop. La distància és l'oblit. Qui se'n recorda avui dels focs de València de fa un mes o dels de Califòrnia d'en fa dos? Qui hi pensa? Ningú.

D'aquí a uns dies passejarem -morbosos com són- per les cendres de tanta desolació amb el cor encongit. I ens vencerà la nostàlgia fins que siguem capaços de pensar que els nostres fills quan hi vagin amb les seves famílies d'aquí 25 anys no recordaran els focs del 2012 com nosaltres ja no recordem els de 1986.

Les metàfores generades pel judeocristianisme a l'entorn de la regeneració ("Si el gra de blat no mor, no dóna fruit") o les derivades dels mites clàssics (l'au Fènix que reneix de les cendres), han esdevingut profecies d'una certitud escruixidora. També de la nostra vida, que és el que de debò ens dol.