Vivim un estiu inquietant, estem immersos en una crisi de la qual no en veiem la sortida i a més el cel ens castiga amb un sol de deu mil dimonis. Ens llevem cada dia amb un deix de repugnància, tot fa pudor de cremat, per la cendra que ens cau literalment del cel, però també per la que rellisca de les pàgines dels diaris. Cendra, escombraries i caspa. Aquella dita de "A l'estiu tota cuca viu" sembla ara més que mai cosa del passat.

També diuen que tot el que no mata engreixa, tot el que no acaba amb nosaltres ens enforteix. No sé si aquesta màxima nietzscheana encara està vigent en els manuals de filosofia aplicada dels instituts i les universitats, però de ser certa -si sobrevivim a aquest estiu horribilis- és evident que tindríem fortalesa assegurada per anys i panys.

Al desastre econòmic ara s'hi superposa la desgràcia mediambiental produïda per una burilla a la Jonquera. Una petita cigarreta mal apagada gairebé tan potent com un míssil balístic, però la pregunta que ens ve immediatament al cap és si serem capaços d'extreure'n les lliçons pertinents, després de tot això sabrem ser millors? Si hem de fer cas d'experiències similars en el passat, hem de respondre clarament que no. L'únic refrany que continuarà vigent al nostre país per sempre és: "Qui dies passa, anys empeny".

En aquesta dita, repetida a cau d'orella, de pares a fills, d'avis a néts, generació rere generació, s'hi resumeix tot el coneixement empíric popular català. La qüestió és anar fent, anar tirant, que pensin els altres i "de diners i de bondat, la meitat de la meitat". Però ara els diners s'han acabat, de bondat no n'hi ha hagut mai un excedent important i, per poc que ens descuidem, tots plegats podem acabar fent la fi del cagaelàstics.