iatjar és allunyar-se d´un mateix, és una mena d´intent de fugida. Però és evident que no ens podem escapar mai del nostre Jo, de la mateixa manera que som esclaus del present i de la nostra ombra.
Tot allò que ens rodeja queda sovint enfangat a causa de la pluja constant de la quotidianitat i, sobretot, quan arriben temps de vacances, intentem allunyar-nos el més possible del nostre paisatge habitual, amb aquella excusa tan suada de «carregar piles».
Tinc un amic que té una teoria, diu que són necessaris com a mínim quatre-cents quilòmetres de distància per començar a escindir-te, encara que sigui temporalment, de la pròpia, avorrida i rutinària realitat. O sigui, has de viatjar a un altre país, amb una cultura diferent i una llengua que no sigui la teva, per adonar-te que aquest món és alguna cosa més que els quatre pèls recargolats que envolten el melic.
Viatjar és viure, això ho ha sabut des de sempre la humanitat. Tots els grans estats europeus, i també els d´Amèrica, són deutors d´altres pobles, de civilitzacions viatgeres que en un moment donat van haver de buscar sort més enllà de les terres aspres on els havia tocat néixer.
L´altre concepte, el del turisme, evidentment és més modern, però, sobretot en època estival, es mouen tantes persones com en les èpoques de les grans migracions indoeuropees.
Viatjar és una idea que ha quedat gravada en l´inconscient col·lectiu. Tots naixem amb l´obligació moral de matar el sedentari que portem a dins, encara que sigui a cops de bitllet de Ryannair o ofegat amb els efluvis de la gasolina de l´utilitari.
Malgrat la crisi o a causa d´ella, cada vegada ens veurem més obligats a viatjar. Serà millor, doncs, que anem acostumant al nostre Jo a anar de viatge.
