Reprenem el fil del 30 de novembre on apuntàvem la necessitat que el nostre Call Jueu fos declarat Patrimoni de la Humanitat. Caldria fer un pas endavant. Sovint ens adonem que no sabem el que tenim fins que ho hem perdut i això va implícit amb la naturalesa humana.

La fugida dels jueus va aplegar més de 250 famílies amb habitants del Call de Girona i d'altres calls de les comarques gironines. El primer que van fer va ser anar al cementiri de Campdorà a dir adéu als familiars enterrats. I van seguir la ruta en direcció Peralada, Colera, Perpinyà, Sete, Marsella, Venècia, per acabar a Tasalona (Turquia), Grècia... amb molt de patiment.

Un fet curiós que centrarà el nostre escrit és que tots es van emportar la clau de casa seva a Girona o de comarques i on van arribar van fer els panys que tenien a Girona i els va reproduir la distribució dels habitatges que tenien a Girona. I un fet curiós aquestes claus provinents de Girona han estat traspassades de pares a fills fins els nostres dies. En Josep Tarrés, una autoritat en temes del Call, va viure l'anècdota quan una família jueva de Marsella, es va presentar fa pocs anys amb la clau del dia que varen marxar, amb l'intent de trobar altra vegada la casa, la porta que en molts casos ja no hi era. Ai manyacs, si al 1492 no varen deixar un compte bancari ben proveït, l'IBI de l'Ajuntament s'hauria menjat en poc temps tota possibilitat de mantenir la propietat. Els estalvis s'haurien menjat les estovalles. Per què no recuperem l'esplendor d'una època passada al Call? Per què no li donem vida al nostre estimat Call? Per què no l'obrim a la ciutat, a nosaltres i als nostres visitants? Encara hi som a temps.

Només cal voluntat política i òbviament molt de treball. No és un problema de diners. Qui s'hi anima? això és responsabilitat de tots nosaltres. El Sr. F. Mayor Zaragoza que ja no és president de la Unesco, però que encara remena i molt les cireres, ens podria fer un molt bon cop de mà. Ell s'estima Girona. S'imaginen l'enorme atractiu turístic i de tota mena i l'enorme respecte i reconeixement d'unes famílies gironines dels nostres avantpassats, per la nostra ciutat, de tenir el nostre Call Jueu declarat Patrimoni de la Humanitat? Tampoc és tan difícil. És un tràmit que pot durar uns quatre anys. Només cal una cosa: Creure-s'ho. Com és possible que tinguem una autèntica joia davant dels nostres ulls i anem passant anys i anys, sense fer gaire res? No els sembla que valdria la pena lluitar per l'objectiu? I, a més, tenim bons historiadors a la ciutat i persones que d'aquest tema en saben un niu perquè tenen estudiat el Call casa per casa, gairebé família per família. Però pràcticament tot resta a l'armari. Ai, aquesta Girona immobilista "del no toquem res"! Hem de donar-nos un cop d'autoestima, de sentit de pertinença a la nostra ciutat, de respecte, de reconeixement, de confiança en nosaltres mateixos, de restitució de la memòria històrica més llunyana. Girona és pedres aigua, matèria i memòria. Estimem Girona.