Quan un esportista de la fama de Lance Armstrong reconeix que els seus triomfs són producte de les matèries prohibides que va consumir per ser millor que els altres, i que si no les hagués pres no hauria fet res, és com si ens estiguessin clavant una monumental plantofada, com si ens haguessin escopit a la cara. És una sensació desagradable, meitat de repugnància, meitat de decepció. La mateixa que vam tenir la matinada de Seül-88 quan Ben Jonhson va superar Carl Louis fent miserable trampa. El dia que van enxampar Pantani per inocular-se "benzina extra" en els seus mítics ascensos. La mateixa sensació que vam experimentar el dia que vam saber que Maradona esnifava cocaïna. Fou o no fou Urtain, el morrosco de Zestoa, un bon boxador? Aquells k.o. fabulosos als 30 segons no eren certs? On és Johann Mühlegg, aquell alemany amic d'Aznar que es va nacionalitzar espanyol, que va competir per Espanya esquiant tot el que era esquiable, que va obtenir tres medalles als Jocs Olímpics de 2002 i que li van ser retirades al cap de dos dies? Quina mena d'esportistes han estat: el llançador de disc David Martínez; el nedador David Meca; l'atleta Julio Rey; el ciclista Joan Llaneras; els futbolistes Carlos Gurpegui, Josep Guardiola...? Per més Inri, el primer cas de dopatge i engany de la lliga de futbol professional es va donar a Figueres, en el jugador cedit pel Betis, José Manuel Monsalvete. L'1 de novembre de 1992 va donar positiu en cocaïna. Li van posar uns mesos d'inhabilitació. La seva "carrera" va empitjorar quan al 1998, jugant en un equipet andalús, va agredir un àrbitre i li van caure 4 anys.

La vida de cada dia de casa nostra és plena de grans tramposos i de grans estafes: escriptors i músics que plagien; periodistes que cobren per no informar; jutges que sentencien contra la veritat; metges especialistes que no ho són; mestres que no en saben i no pleguen; arquitectes més preocupats pel continent que pel contingut; banquers que atrapen estalviadors per esprémer-los; polítics que roben diners als aturats... Si en aquest país ser xoriço cotitzés a la borsa, no hi hauria parquet al món que pogués competir amb nosaltres.

Quan els xoriços són esportistes, no han de tenir dret a res. Cal esborrar Armstrong de la memòria, ràpidament. El seu mal exemple en la joventut de casa nostra podria ser demolidor. Contràriament al que va declarar el Sr. Joaquim Nadal sobre les magnífiques tardes de ciclisme que ens va donar Armstrong, permetin-me que els confessi que ara mateix em produeixen basques. Tota aquella exhibició era mentida, tot aquell entusiasme inútil. De fet, el Sr. Armstrong hauria d'estalviar-se i d'estalviar-nos la seva visita a Girona. Amb els xoriços locals i nacionals ja anem ben servits.